Discrecionalitat

Les normes són per als pobres. Els altres sempre tendran una manera o una altra d'esquivar-les. Quan governa l'esquerra, la picardia en la transgressió de la norma és el sistema més ben vist i l'únic justificat (i no em demaneu per què). La dreta té en la transgressió la millor manera d'aconseguir el reconeixement a l'excepcionalitat que ells en diuen individualisme productiu. Però, per si es posàs difícil això de transgredir, saben fer normes que els garanteixin fugir d'aquelles que els igualen a la resta dels conciutadans. Si no hi ha avantatges personals no s'ho paga fer l'esforç d'estar en primera línia i s'ha de configurar un sistema de normes que afavoreixi la discrecionalitat. No hi ha lleis perfectes perquè no hi ha dos casos idèntics amb persones iguals. Però les normes han de ser el més generalitzables possible i les excepcions han de ser públiques i conegudes al començament de qualsevol procés. És per això que quan la Conselleria d'Educació fa unes normes per a l'assignació de centre escolar suportat amb doblers públics, podem debatre sobre la seva conveniència, els seus errors o les esquerdes per on s'escolen els transgressors, però no hauríem de perdre ni un moment en dubtar que són fetes iguals per a tothom. Idò, dubtam. Quan, en un barem que tendeix a l'objectivitat del que es valora, qualcú hi inclou puntuació de «lliure argumentació» a atorgar pel centre receptor d'alumnes, és que se cerca l'excepcionalitat i afavorir uns sobre els altres. I legalment, què és més guapo. Per cert, entre tant de punt i tanta norma no solament no he vist ni una línia dedicada a una repartició proporcional entre totes les escoles del pes que suposa l'escolarització d'immigrants, sinó que en puntuar l'antiguitat en la residència s'afavoreix omplir les concertades amb fills de les famílies arrelades, curiosament les que tenen dret a vot. Si per un casual, aquest arrelament no basta, el centre disposa del punt d'absoluta discrecionalitat que ho garanteix.

Poca gràcia fa als neocons que ens governen que a les Balears es rebi amb bon senyal una televisió pública gens favorable als seus interessos. TV3 fa temps que és una pedra en la sabata dels conservadors balears, que suporten des del convenciment que la llengua és una barrera prou sòlida com per impedir que arribi a la majoria de la població illenca. Ara que amb una premuda de botó podrem passar de la televisió pública catalana a la d'aquí, les comparances seran encara més oioses. Si, a més, TV3 obre els micros i les càmeres als distints col·lectius que aquí tenen impossible manifestar-se en mitjans públics, la coïtja pot assolir el grau d'irritació. Una mostra la tendrem demà dilluns quan, en el prestigiós programa La Columna, dirigit per Júlia Otero, la llibertat d'expressió acaroni les veus dels contraris aSegon Cinturó. Un important grup principalment format per veïns de Son Sardina disposarà d'una plataforma que, a la Mallorca dels cadells del senyor Aznar, a més d'impossible és impensable.