Alguna premsa europea ha destacat, de la nova etapa política espanyola, la promesa i la possibilitat de transparència. Certament, l'ambient polític espanyol era darrerament com un brou de xítxeros fermentats. L'opacitat i el dogmatisme s'havien instal·lat en la vida política, n'havien esdevengut continent i part del contingut. En tot cas eren raons necessàries per a la política del PP. Ara hi ha una sensació bastant majoritària d'alleujament, uff..., com si algú hagués obert la finestra i s'hagués permès l'entrada d'aire renovat. Aquesta sensació també la deuen tenir alguns militants del PP, tot i que segurament són molt pocs: la pandèmia autoritarista ha impermeabilitzatt les consciències i la sensibilitat. Però, en fi, no hem de jutjar el nou estil només per comparació amb el malson aznarià. La transparència i la capacitat de diàleg són condicions sine qua non perquè la democràcia doni bons fruits. Quan desapareixen de l'escena política, revelen l'existència d'objectius bastards. Aquí ho hem après de manera molt dramàtica, i fins i tot encara ara, el dia de cada dia ens confirma -de vegades amb un patetisme de calfred- que la mentida i la manipulació no tenen altre futur que la mentida i la manipulació quan la vanitat es confon amb la sordidesa. Ara s'ha començat a arreglar aquest redol, i ho podem celebrar, sempre amb moderació i cautela, per més que, obstinats com som, ens sigui menester recuperar els dies perduts per a la fe i l'esperança. Bé, aquest aire nou que ha entrat per la finestra pot tenir altres efectes en la nostra capacitat de visió. Ens podem permetre, per exemple, observar aquest femer de mentides que és l'administració Bush com un estat de coses transitori. Sembla que podran mentir eternament, que sempre podran enganyar tothom, però molts pensàvem això mateix, ara fa pocs mesos, d'Espanya. No vèiem la sortida del túnel. Se'ns feia impossible imaginar que el brou de xítxeros fermentats podia llenegar clavegueres avall. Aquesta és la sensació que tenen molts de ciutadans nord-americans cada vegada que un representant de la seva administració intenta explicar o, en el paroxisme de la barbàrie comunicadora, intenta justificar una política internacional que mata, mutila, destrueix persones i pobles -i que pretén apagar amb gasolina els focs del terrorisme. Qui els pot enviar el missatge resistencialista contengut en l'exemple espanyol? Algú ho hauria de fer, perquè hi ha, als EUA, gent honesta, persones decents, que estat desesperançades i no poden ni imaginar que de vegades les urnes fan llenegar clavegueres avall el brou de xítxeros fermentats.