L'artista ha d'insistir de valent, és cosa sabuda, per a avançar en el seu art. Tant quan comença a aprendre tots els seus ressorts -pens en alguns dels temes inicials, tan obsessivament reiterats, de Vincent Van Gogh: la punxeguda i punyent torre de la capella del cementeri de Nuenen, pintada des de tants d'angles o punts de vista diferents; la sèrie gens bonica del teixidor fent feina al seu teler; els caps de pagesos innombrables, dones i homes, vells i joves, de perfil i de front, millor o pitjor resolts; la sèrie també, tan coneguda, dels menjadors de patates colpidorament miserables, etc.- com quan sent la crida de la Idea platònica (o de l'arquetipus ídem), nítida i engrescadora en la seva esplendor, i de cap manera no vol perdre el fil, ja del tot embarcat en una comesa estètica que ha esdevingut també un afer passional. Aquest segon cas -més greu, si es vol- és justament el d'aquests cavalls de bronze esvalotats d'Aligi Sassu que podem fruir i admirar en la planta entresòl del Casal Solleric. De fet, tan clara és la força de la Idea, d'aquesta Idea concreta, en la labor escultòrica de Sassu -en les obres exposades i també en les altres del mateix tema reproduïdes en el magnífic catàleg de l'exposició, encara que no exhibides- que, en lloc de parlar-ne en plural, ho podríem fer perfectament en singular i haver titulat aquest comentari La Idea platònica del cavall en l'obra escultòrica d'Aligi Sassu.

Per descomptat, l'artista és el primer en reconèixer aquesta filiació de la seva producció, aquesta seva fidelitat total a la Idea primera i motora de l'obra quan ens diu en un text reproduït en el catàleg esmentat: «quan pens en quadre per fer el veig davant els meus ulls ja fet i quan tenc al cap la idea d'una escultura la veig davant meu ja acabada». Però la veritat és que aquesta confidència no era necessària. L'espectador amb una mica de sensibilitat se'n tem tot d'una d'aquesta forta relació de l'obra sassuana amb la potència seminal de la Idea, en definitiva amb la claritas d'aquesta, tan lleialment i brillantment incorporada a l'obra d'art resultant. Conseqüentment, el lector amable farà bé de concloure que aquesta exposició no ha de deixar, de cap de les maneres, que li passi per malla.

Havent començat com a pintor, a finals dels anys vint, dins la primera lleva del futurisme encapçalat per Marinetti, el conreu de l'escultura li ve a Aligi Sassu a través de la pràctica de la ceràmica, en la qual la utilització del color és fonamental. Això explica, en bastants de les obres exposades, una primera realització com a ceràmica o majòlica i una posterior edició en bronze. Aquest seria el cas, entre d'altres, de Il bel cavallo reale (1949/1995), I tre cavalli di Abderos (1948 / dècada dels 60), Due cavalli rampanti (1949 / dècada dels 60) i un Cavallino marino que sorgeix de les ones, del qual se n'han fos nou exemplars, també durant la dècada dels 60, a partir d'una ceràmica de 1939.

Altres peces admirables són Cavallo verde (1975), exemplar únic, amb el cos buidat en un joc que li dóna un caràcter especial (el perfil és més puixant que el volum); un Cavallino rampante (1954), de línia molt depurada, sense crinera; i un Torso di cavallo (1963), preciós, també peça única.

Al costat de tots aquests cavalls que d'alguna manera, n'encarnen un de sol (amb tan gran poder o fascinació dins la imaginació i l'obra d'Aligi Sassu, de l'artista que va viure quaranta anys a Pollença, primer a la Cala de Sant Vicenç i després a l'Horta), per descomptat, podem admirar altres escultures. Entre elles crec que cal destacar especialment una magnífica Figura urlante (1959), una Titania (1988) que conserva totes les marques dels dits de l'artista, un Arlecchino misteriós originalment realitzat en ceràmica (1948), una Ninfa (1988) una mica desproporcionada de cames i braços però amb un poder d'atracció ben seu i encara una molt poderosa Testa di guerrero (1997) en pedra, que sembla un objet trouvé molt poc manipulat.