Els tòpics, que són per a aquells ignorants que volen anar peu pla per la vida, com si no sabessin que el món també és de fang; els camins de pols; i les cases de pedra, es repeteixen com un mantra que justifiqui la mentida. Penedint-se en les grans mentides, s'ha arribat a afirmar que el treball és la dimensió ontològica de la persona: s'és el que fa. «Del treball en surt el profit» és a dir, ni més ni menys, «del treball en surt el cansament», que és com als ociosos benestants els agrada tenir la majoria treballadora. Quan diuen a aquest poble la gent és feinera, potser es vol dir és gent sotmesa. Quan es diu «Els diumenges a sa Pobla, més que patates», sembla que la resta de la setmana tot són patates i terrossos. Repetir l'estereotip és repetir la condemna. Evidentment que a sa Pobla es fan patates. Potser, es fan massa patates. Fins i tot, els pagesos de sa Pobla n'hagin fet tantes de patates que no sàpiguen fer res més. Potser tantes generacions de pataters hagin deixat a l'ADN de la gent poblera la curvatura de gaiato a l'esquena d'anys de feina i que encara facin feina després de la jubilació, perquè poca cosa més sàpiguen fer.
I enguany Pasqua, a sa Pobla, serà el Dijous Sant. I és que ressuscita el cafè de can Nadal com a miracle de Ferran Pizà i la seva tropa, encara que els gentils no s'ho vulguin creure i repeteixen com a cegats que Pilats indulti Barrabàs i el mercat del diumenge.
Anau a sa Pobla dijous al vell cafè de can Nadal, a l'estret carrer de Francesc Cladera i hi trobareu una feinada feta. Si demanau per plaça potser ningú no sàpiga on es aquest carrer de catorze pams que és allà mateix, perquè a sa Pobla tot es fa en gros: sembrar patates, les portasses, les eleccions i els nous xalets i es perd el sentit de l'orientació. Si demanau per Ferran i la seva tropa és possible que no us en donin raó. Encara que alguna enciclopèdia, algun diccionari de l'art i certes notícies de les arts plàstiques diuen que és un pintor nascut a sa Pobla, de fet és al contrari. Ferran ha vist com sa Pobla d'abans desapareixia i com naixia i creixia una altra cosa a sa Pobla. Per això en Ferran va muntar unes eleccions lliures per als infants abans de les eleccions pactades, ratades i normalitzades així pels vint-i-cinc anys d'ajuntaments democràtics com pels segles dels segles de marjal. Per això en Ferran i la seva tropa han escrit un formós -i d'allò més literari- pamflet dedicat a tots els gatons d'ara i de sempre, als quals, amb la millor de les voluntats, fan diàries oposicions per comptar-se entre ells, i que es titula «catorze pams de carrer». Nofre Pons, Alexandre Ballester, Guillem Torres, Pilar Cladera o Joan Pizà són tropa d'aquest animós i animat Ferran que recuperen per a sa Pobla aquest casal de trobada i l'omplen d'art i poesia -poc més o menys la que hi trobaren-, aquest carreró tan estret amb les cases tan juntes que als seus habitants no els queda més remei que barallar-se i estimar-se, almenys dos cops cada dia. Veureu pintura i llegireu literatura venal, però que no està feta per vendre, com és la major part de l'art que es ven, massa sovint fat com el brou de gallina. Aquí hi ha bon material de la terra i tot al seu punt. Anau a l'encontre d'un carrer de 14 pams a sa Pobla. Quelcom poc habitual en el temps que fan córrer els executius dels tòpics: sempre hi ha hagut més que patates a sa Pobla! Si no, qui hagués fet el poble? La Ronda que l'envolta?
