Les rialles

El doctor Mestre -Bartomeu Mestre, el psiquiatre-, dirigia una clínica de salut mental a la costa de la Bonanova, camí de Gènova. S'hi trobava tan a gust, que l'havia convertida en la seva segona casa. Hi rebia els amics i hi organitzava tertúlies literàries. No era partidari d'arraconar els malalts a les sales que formaven la clínica estricta, de manera que la relació entre els interns i els visitants era inevitable. En una de les moltes visites que li vaig fer, Mestre em va presentar Jordi No Sé Què. Era, Jordi, un català, baixet i calb, que havia sobrepassat la seixantena. Tenia els peus plans -els més plans que he tengut ocasió de veure!- i una mirada opaca i estràbica. Era un personatge singular, campió de tennis de taula en un fotimer de categories. Tanmateix, li faltava un bull. O dos o tres. El doctor Mestre em va contar un episodi força curiós de la seva biografia. La Guerra Civil, a Jordi, el va sorprendre a zona republicana. A Barcelona, en concret. Quan l'Exèrcit Popular va començar a cedir posicions en el front de l'Ebre, l'oficina de reclutament no va mirar prim i va cridar a files tots els homes en disposició de sostenir una arma, Jordi entre ells. L'enviaren a primera fila, i allò no li agradava gens ni mica. No tan sols pel pa que s'hi donava, sinó per la disciplina. Així que un bon dia va decidir abandonar el mosquetó a la trinxera i retornar a casa xano-xano. Naturalment, la policia militar el va descobrir per aquests camins del món i el va engarjolar amb set panys i forrellat. Li formaren consell de guerra sumaríssim i el condemnaren a mort, no podia ésser d'altra manera. Sorprenentment, en comunicar-li el jutge el veredicte amb el posat solemne que l'ocasió exigia, Jordi va esclatar a riure. Reia tan a gust que no podia aturar-se, de riure, i això que ell era el primer que se sentia consternat per aquell atac de rialles, no endebades presumia d'haver estar educat en una escola pia que posava especial atenció a ensenyar bons modals als seus alumnes. Tot i que el tenien davant, mort de rialles, aquells militars que li havien comunicat l'afusellament no s'acabaven de creure allò que veien. «¿De qué se ríe? -li va demanar amb acritud l'advocat defensor-. ¿No comprende que acaban de condenarle a la última pena?». «Per això ric -li va respondre Jordi-. Mai no m'havia passat res tan graciós!». Immediatament, el jutge va revocar el veredicte. I va ordenar que el recloguessin en un centre de malalts mentals. Va escriure, al peu de la sentència, que aquell home era un foll. I va encertar plenament, no endebades ja no en sortiria mai més del psiquiàtric. Una rialla fora de to encén totes les alarmes. Fins i tot si el que riu és una persona tan assenyada (no té res a veure amb Jordi!) com és Joan Mas i Vives. Tanmateix, no puc negar-ho, vaig recordar la història de Jordi, tot veient a DdB una fotografia de la reunió que va mantenir el COFUC amb el Director General de Política Lingüística. La situació era tensa, si fa no fa en aparença, ja que el senyor Miquel Melià es disposava a comunicar-los, o ja els havia comunicat, als representants del consorci, que el govern retallava el pressupost per a despeses destinades al foment de la llengua catalana en un trenta-quatre per cent. En qualsevol cas, el senyor Mas i Vives reia. Era, la seva, una rialla lluminosa, ampla com un finestral. Insistesc, no sé si la fotografia es va fer abans o després que el Director General els clavàs aquesta monumental guitza a la part més sensible, que no és aquella que vos pensau, sinó la consciència. No sé a quin moment exacte el fotògraf va fer clic. Tant se val. Per a tots aquells que creim que el Govern fa tot el que sap per a castellanitzar-nos, la rialla del responsable del Departament de Filologia Catalana de la UIB era tan alarmista com totes les sirenes dels cotxes dels bombers sonant a la vegada. I si es dispararen totes les alarmes amb la jovialitat del senyor Mas i Vives, què en direm en veure la pàgina tres de DdB de dimarts passat? Vos ho explic. Els Joves de Mallorca visitaren el Conseller de Cultura, i el meu estimat Jaume Morey va fer la fotografia protocol·lària. Cal dir que els Joves per la Llengua són com els equips de futbol. Els futbolistes, tan aviat boten al camp s'ajunten per fer la foto. Els Joves, se n'han fet, de fotos, amb totes les autoritats del país. I han rebut bones paraules aquí i allà. Tantes com fotografies. Dilluns, els Joves, visitaren el senyor Francesc Fiol per a testimoniar-li la seva preocupació per les mesures de repressió de la llengua catalana que es disposa a emprendre la Conselleria de Cultura. Ignor allò que els va contestar el senyor Conseller. Però és molt possible que els contestàs amb paraules carregades de filosofia. Per exemple, aquestes: «La novia de Reverte, tiene un pañuelo, con cuatro picadores, Reverte enmedio». I a continuació, tots satisfets, els Joves i el Conseller, es feren la foto. Déu meu! Aquí no n'hi ha un que rigui, riuen tots. Qualsevol diria que els Joves vénen de cantar-li les caramelles, al Conseller, i que aquest, tan satisfet com una madona amb filla casadora, els ha omplert el paner de panades, coques i robiols. Digueu-me: vist això, cal encendre totes les alarmes i, fins i tot, cridar a sometent? Sincerament, no ho sé. No vull alarmar ningú. Però tant les rialles del senyor Mas i Vives com les dels representants de Joves de Mallorca no són les pròpies d'un poble en lluita. Ni tan sols les d'un poble emprenyat. Ni les d'un poble. No he pogut més que pensar en Jordi. Una de dues: els folls són ells, els que riuen, o som els altres, els que posam una cara de pastes agres que no és de dir. Els uns o els altres feim una lectura equivocada de la realitat. Allò que no pot ésser és que els uns i els altres compartim les mateixes inquietuds. Almanco no ho sembla. Mirau, ben segur que no.