Miquel Payeras

Incomprensible carotada

Miquel Payeras28/01/04 0:00

Si qualque dia s'arriba a saber què feia Carod-Rovira entrevistant-se amb la direcció nazi, se podrà analitzar què en volia treure, com i a canvi de què. Mentrestant, tot queda en les aparents i falses explicacions que asseguren, com pretenen dels sectors més aterrits davant la irresponsabilitat manifesta, que hauria estat una presa de pèl aprofitant-se del peculiar caràcter de Carod; o que, com ell mateix diu, va pecar d'ingenu; o que, com deien les veus més crítiques que pareixien fruit de l'enveja i que ara prenen sobtadament entitat, Carod pateix d'un messianisme infantiloide les concrecions del qual a Barcelona ja se coneixen com les «carotades»: això és, que sense pensar-se les conseqüències fa el que li passa pel cap perquè, per definició, està ben fet si ell ho diu. Sigui pel que sigui, és impossible entendre, des d'un punt de vista racional, què devia esperar que se'n derivàs de la reunió amb la cúpula nazi. El que sí és ben bo d'entendre, emperò, són els efectes destructius de la irresponsabilitat demostrada. En només unes hores, en el temps que va des de la primera reacció de José Luis Rodríguez Zapatero dient que no hi estava d'acord però que arreglar-ho era cosa interna del govern de la Generalitat fins a la patètica auto rectificació de l'horabaixa exigint a Maragall acceptar la dimissió presentada per Carod, se va evidenciar a ulls de milions d'espanyols, que han de votar d'aquí set setmanes, que el PP té raó en relació al que diu del PSOE: que és un desastre i que no és fiable. Mai no hauria somiat Mariano Rajoy un regal tan generós com el que li hi ha fet ERC. Passi el que passi, Zapatero queda com un mentider, un irresponsable o, com poc, massa ximple (li diuen Bambi). Mentre que els del PP queden com els sòlids i fiables. No estam davant d'una simple tempesta política, sinó d'un diluvi universal pels socialistes.

Al marge del resultat de les eleccions, el que és inevitable és la liquidació del que, per alguns, representava Zapatero. I aquesta és la qüestió de fons que fa encara més incomprensible l'actitud de Carod. Perquè encara que no caigui el secretari general del PSOE en el pròxim congrés (dependrà dels equilibris de poder entre les federacions regionals), és impossible pensar que no hi hagi una rectificació, per discreta que sigui, de les vel·leïtats de pacte de reestructuració de l'estat entre el PSOE i els nacionalistes. La incompetència de Carod liquida qualsevol esperança per a molts d'anys de veure una reedició adaptada del «Pacte de Sant Sebastià» (en síntesi: acord entre republicans i nacionalistes, el 1930 després de la caiguda de Primo de Rivera, que donà cobertura ideològica i política a la concreció, posteriorment, durant la Segona República, de les ànsies d'autogovern nacionalistes catalanes i basques), que era, justament, la suposada gran aposta estratègica d'ERC: que el PSOE aceptàs, gràcies a la fantasiosa capacitat de pressió de Maragall, un pacte de característiques semblants. No només era l'aposta estratègica d'ERC, sinó la justificació essencial per fer un socialista president de la Generalitat. Molts nacionalistes se pensaven que era factible i fins i tot probable, un pacte així. En part, d'aquí neix la idea de l'acord de tots contra el PP si no tengués majoria absoluta el dia 14 de març. Si mai va existir aquesta possibilitat de «Sant Sebastià» (que és com a mínim dubtós, atesos els darrers moviments en el si del PSOE des de setembre, encara més intensos des del fracàs de Maragall i, sobretot, amb l'advertència de Zapatero que no acceptarà governar si no guanya al PP), i descartant que sigui l'emmirallament típic del nacionalisme que el du per pura desesperació a veure horitzons hipotèticament favorables, el cert és que, des de despús-ahir, s'ha esvaït totalment per molts anys. Perquè Zapatero és ideològicament més proper a les tesis nacionals d'Ibarra o Bono que no a les de Maragall, i si va forçar el suport del Comitè Federal al Tripartit només va ser per raons tàctiques i després que qualcú li donàs garanties que el dugueren a empenyorar la seva paraula que el pacte català no representava cap perill pel PSOE. Només fa dos mesos d'això! Si Zapatero sobreviu a aquesta, no en voldrà saber res, de tal possible pacte. D'aquí que la que pareix darrera «carotada» sigui, a més d'irresponsable i incompetent, sobretot incomprensible.