La cambra obscura de Jaume Gual

Certament, no té res d'excepcional trobar-nos amb una altra d'aquestes exposicions institucionals actuals que requereixen, com el pa, la consulta del catàleg que les acompanya. Tot acceptant que aquest sempre pot ser un element enriquidor de l'experiència de la visita, tanmateix un no pot deixar de constatar també que la necessitat d'una d'aquestes exposicions de ser explicada no deixa de suposar sovint una certa debilitat. Idealment, sembla prou clar que una obra d'art s'ha d'explicar per ella mateixa. El fet que no sigui així suposa alguna pobresa de recursos propis.

Pel que fa a la crítica, entenc, per una banda, que la seva funció fonamental és provar de facilitar la recepció de l'obra per part del públic. Per altra banda, entenc que aquesta funció s'acomplirà, millor o pitjor, utilitzant la pròpia sensibilitat i mirant de mobilitzar la del lector, visitant en potència l'exposició. Dit d'una altra manera, el crític no té perquè ser un expert en la tècnica emprada per l'artista. Altrament, sols els pintors podrien fer crítica de pintura i els fotògrafs de fotografia.

Dic tot això perquè he de reconèixer que, en el cas present, sense conèixer el treball esmentat de Maria Josep Mulet, el visitant que no sigui un vertader expert es quedarà més bé in albis, sense explicar-se l'absència de cap enfocament precís i la manca de llum de les fotos exposades. En efecte, el no expert difícilment podrà imaginar o deduir que aquestes característiques sols s'expliquen -com ens informa Maria Josep Mulet- perquè les fotos exposades han estat realitzades amb una càmera estenopeica, «una capsa de fusta un poc més grossa que un paquet de cigarrets, amb un orifici del diàmetre d'una agulla». És a dir, els peculiars paisatges exposats s'han obtingut amb una primitiva cambra obscura, sense objectiu, que requereix exposicions llargues. «Necessita simplement temps», escriu Maria Josep Mulet. Això explica que malgrat que totes les preses s'han fet a les Illes -excepte una realitzada a Bielsa (Osca)-, sembli que totes s'han fet en dies més aviat rúfols, amb el cel tapat o molt tapat, cridant l'atenció les imatges resultants per la manca de la típica lluminositat mediterrània.

Si a l'elecció d'aquesta càmera, que en realitat és una cambra obscura, hi afegim la decidida predilecció del fotògraf per situar-la molt a prop d'enterra -com deim entre nosaltres amb un mot que, per desgràcia, encara no s'ha enregistrat degudament, perquè no és el mateix 'enterra' (prop del sol) que 'en terra' (no en la mar)-, gairebé a nivell de l'aigua en les preses a la costa (per exemple dues de Es Migjorn Gran, juliol 2001; dues de Valldemossa, octubre 2001; i quatre de Banyalbufar, maig i novembre 2002), es conforma amb aquests factors tan inusuals una visió fotogràfica amb un marcat caràcter. I ja té mèrit fer fotografies fosques a la Mediterrània, malgrat part del mèrit sigui del blanc i negre.

En un text breu que tanca el volum, Jaume Gual acaba fent una reivindicació ben a contracorrent de les modes actuals, «la reivindicació de la lentitud». Amb una càmera estenopeica -amb una vulgar (si se'm permet aquest adjectiu) cambra obscura- no es pot treballar d'altra manera. De fet, un es demana quants negatius haurà hagut de rebutjar per aconseguir uns enquadraments tan reeixits. Definitivament, aquesta reivindicació de la lentitud mereix també tot un respecte. I tant de bo si el públic, mentrestant, es posa una mica al dia respecte d'això de la fotografia estenopeica, una limitació, una supressió o un oblit tan radical dels vertiginosos avanços tècnics actuals.