Canvi positiu

És bo començar dient que dels tres problemes històrics que ha tengut tradicionalment Espanya, dos semblen més o manco resolts. La qüestió de la separació entre l'església i l'estat, i la qüestió de la república o monarquia, avui en dia no generen grans discussions entre els actors polítics. És el tercer problema, el del repartiment territorial del poder, el que no sembla superat. Ni sembla superat, ni sembla que els protagonistes que tenen la responsabilitat de resoldre la qüestió tenguin cap voluntat d'intentar trobar solucions. Aquesta legislatura estatal que s'acaba ha estat la del retrocés i reculada en el desenvolupament autonòmic, ha estat la legislatura de la politització del Tribunal Constitucional, ha estat la legislatura de l'enfrontament constant i persistent amb el Govern d'Euskadi, ha estat la legislatura de la sacralització d'una lectura esbiaixada d'una norma jurídica, la Constitució, elevada, sobretot la lectura que se'n fa, a dogma de fe. I en aquesta conjuntura se'ns ha volgut vendre que simplement hi havia dos bàndols: els autoanomenats constitucionalistes o no nacionalistes i denominats moltes coses lletges o nacionalistes. I dins aquest esquematisme els primers eren els bons i els segons els dolents, i això a través d'un enorme poder mediàtic s'ha convertit en el pensament únic. El que succeeix és que aquest muntatge era un muntatge del PP que beneficiava electoralment aquest partit, el muntatge es fonamentava en aconseguir el seguidisme autista del PSOE. I el que pot haver baratat és que s'hagi trencat la línia de seguidisme, sembla que el PSOE alena, sembla que hi pot haver vida intel·ligent al Carrer Ferraz. El Sr. Rodríguez Zapatero, ara per ara, està fent esforços per trobar solucions, i això suposa un viratge de cent vuitanta graus respecte a l'actitud del Sr. Aznar. L'actual President del Govern de l'Estat i els seus hereus avantatjats han considerat fins ara que era millor atiar el conflicte, fer declaracions grandiloqüents sobre el perill de trencament de la pàtria, i intentar ocupar un paper de garantia que la unitat es mantendrà encara que sigui a través de l'actuació de l'exèrcit. Per tant dins el mateix bàndol ara surten dues faccions, els que cerquen solucions i els que cerquen mantenir l'enfrontament i la tensió. I que se produeixi aquesta separació del PSOE del pensament únic patrocinat pel conservadorisme espanyolista suposa un canvi positiu. Els tercers en discordia, és a dir, els nacionalistes no poden perdre pistonada, perquè que el PSOE ens mostri la seva cara amable, no ens pot fer oblidar que un cantet es fa a l'oposició i un altre al poder, i quan els socialistes varen governar no es varen caracteritzar per ser restrictius en la legislació bàsica estatal o per l'ampliació del sostre competencial de les nacionalitats i regions; i això sense tenir en compte els abruptes pensaments de gent com el Sr Rodríguez Ibarra que pretén crear una dictadura oligopòlica tot impedint que la pluralitat real tengui representació a les Corts espanyoles. Quina és vertadera ànima del PSOE? Segurament encara està per fer, o s'està reelaborant, i consti que aquesta reelaboració no és gens dolenta perquè els partits en teoria han de ser organismes vius i plurals, en permanent debat de les pròpies idees, perquè allò que xoca amb qualsevol plantejament mínimament democràtic i participatiu és el monolitisme que alguns practiquen. El canvi realment positiu de les pròximes eleccions seria retornar a les legislatures en què no hi havia majoria absoluta i, per tant, on el diàleg i el respecte presidien l'acció política i es podien tirar endavant reformes per aprofundir en l'estat de les autonomies. Perquè cal tenir en compte una dada cabdal, la gran qüestió de la diversitat de pobles de l'Estat, només es resoldrà si s'aconsegueix que tots els pobles se sentin còmodes en aquest estat, el camí no és tancar el model autonòmic i construir virtuals murs infranquejables, el camí és potenciar el model autonòmic i construir virtuals ponts d'entesa.