Parole, parole, parole...

Sovint apareixen aDiari de Balears comentaris sobre la crispació que introdueix el govern espanyol en el debat polític, i molt especialment quan fa referència al nacionalisme català. Alguns editorials i les notes de Joan Riera darrerament han incidit d'una manera pertinent en aquest panorama dialèctic. Certament, la crispació, per les dimensions que ha adquirit, és un element una mica nou en els mitjans de comunicació; però encara destaca més una altra característica del discurs espanyolista: la seva simplicitat. Una simplicitat que, aliada amb el sotmetiment acrític dels lectors i espectadors, fa aquest discurs molt eficaç. Per exemple, aconsegueix convèncer molta gent que la crispació està generada pels altres. La simplicitat del discurs nacionalista espanyol és possible gràcies al grau de penetració d'unes conviccions i d'uns valors que ja són assumits d'una manera molt natural per la població. És per això que el discurs nacionalista de tots els estats es pot permetre omissions i sobreentesos que els altres nacionalismes necessiten explicitar. Per exemple: la superioritat de la llengua castellana és un axioma acceptat per la immensa majoria de l'electorat de tot el territori espanyol. Formulat així, molts trobarien aquest axioma excessiu i fins i tot un pèl brutal, però aquesta mateixa gent l'acceptaria si només va implícit dins l'argument. Fa mesos, el PP empengué el Partit Popular Europeu a votar contra la proposta de convertir en una mica oficial el català a la Unió Europea; argumentant que això era competència interna de l'Estat, el partit del govern evità que el català fos reconegut com a llengua important i que els documents comunitaris fossin també redactats en aquesta llengua. Una agressió ben gratuïta, perquè el català és més parlat que la majoria de les llengües de la UE. I no va passar res. En canvi, si algun govern autonòmic o qualsevol ajuntament proposàs suprimir el castellà de les escoles, tothom posaria el crit en el cel. Fins i tot molts dels votants d'UM o del PSM, posem per cas, trobarien que aquesta mesura és intolerable per extremada. Per tant, hem d'admetre que la imposició del castellà com a llengua imprescindible ha penetrat tant que, fins i tot, molts d'aquells que es consideren nacionalistes i culturalment catalans, reaccionen com si una agressió al català fos menys greu que una agressió al castellà. És aquesta acceptació de les aberracions tàcites la que permet els discursos inconsistents però eficaços del nacionalisme espanyol. Ara mateix, és moda, des de la més absoluta insolvència lògica, ridiculitzar les propostes del govern català. Per exemple, la del comandament policial únic. És una proposta «grotesca», diuen els no nacionalistes espanyols. Però han presumit durant anys de la coordinació perfecta que mantenen amb les policies franceses. Com quedam? Per lluitar contra «el terrorisme, el narcotràfic i la delinqüència internacional organitzada» no és necessari un comandament únic a Europa, basta la coordinació; els estats poden coordinar les policies respectives, però les autonomies no ho poden fer. On és la lògica d'una solució que és grotesca si afecta Catalunya, però és encertada si afecta Portugal? L'immens abast de l'acció devastadora del nacionalisme espanyol es manifesta quan persones en principi neutrals es permeten ser objectius si l'objectivitat perjudica els nostres mites històrics, però no ho són mai si l'objectivitat perjudica els mites espanyols. Durant la Festa de l'Estendard es digueren coses objectivament certes, perquè és cert que el nostre Rei En Jaume fou molt bèstia atacant els pacífics moros de Mallorca. Tan cert com que no es pot dir res semblant de la conquesta d'Amèrica en un acte oficial el 12 d'octubre. Per a un intel·lectual al servei de l'estat nació, ser espanyol (o serbi) deu ser la cosa més còmoda i fantàstica del món: pot dir bajanades immenses amb el posat de qui ha fet un ou de dos vermells, i no li ho retreu ningú.