Tenc per segur que encara queden testimonis presencials d'una època -molt i molt llunyana- en la qual les pissarres eren l'únic suport gràfic que feien servir conferenciants, professors i venedors en les seves presentacions. Quan jo vaig començar les meves tresques, hom no podia anar a fer una conferència o una presentació a un congrés sense les corresponents transparències. Això sí, les primeres eren escrites a mà, fent servir retoladors de coloraines. Les impressores làsers i determinats programes de tractament de textos varen treure els colors però els van donar una aparença més seriosa, tot i que difícilment podien competir amb les diapositives de metges i sectors afins, generalment amb més necessitats i recursos. Però des de ja fa molts d'anys, una eina aparentment màgica ha propiciat la gran unificació, la globalització de globalitzacions. Els retroprojectors de transparències i els projectors de diapositives han passat a millor vida i han estat substituïts per videoprojectors connectats a un ordinador -tot sovint portàtil- i que, invariablement, contenen un powerpoint, és a dir, un conjunt de diapositives formatades amb l'ajut del programari del mateix nom, és a dir, el Powerpoint de Microsoft, i que inevitablement va afegit al programari considerat avui com a estàndard en tot ordinador de sobretaula: el Word com a editor de textos, l'Excel com a full de càlcul i el Powerpoint per a les presentacions. Diuen, algú que les deu haver comptades, que cada dia arreu del món es fan devers trenta milions de presentacions en Powerpoint i que hi ha més de quatre-cents milions de còpies d'aquest programari distribuïdes arreu. No hi ha cap reunió de negocis, congrés científic o fins i tot actes polítics que no vagin acompanyats de les corresponents presentacions en Powerpoint. Destaquen entre aquestes darreres dues de molt notables: la que va fer Colin Powell per justificar l'atac a l'Iraq per l'existència d'armes de destrucció massiva, que encara no s'han trobat; i la que van fer els tècnics de la NASA a la comissió que havia d'avaluar els riscs dels possibles danys del transbordador Columbia poc abans que es desintegrés en el seu viatge de tornada a la Terra.
Menuderies com aquesta han duit teòrics de la comunicació -com Edward Tufte- a analitzar de forma crítica el que ell anomena l'estil cognitiu del Powerpoint. I, francament, l'anàlisi no pot ésser més demolidora. En un llibret titulat precisament The Cognitive Style of PowerPoint, que té 28 pàgines i que es pot comprar directament a l'autor a través d'Internet, hom pot assaborir una sistemàtica deconstrucció de les perversitats del Powerpoint i de la seva particular adaptació per a ocultar i disfressar qualsevol casta d'informació, àdhuc la mateixa absència d'informació i de contingut. I dic assaborir perquè no és gaire difícil arribar a sospitar que alguna cosa no funciona bé quan una eina com aquesta, orientada essencialment cap al món dels negocis, acaba triomfant en el món acadèmic on tots -i jo el primer- no només hem sucumbit a la seducció del Powerpoint, sinó que a més, en una rauxa de perversitat extrema, hem acabat per demanar als nostres alumnes que també la facin servir indispensablement per a les seves presentacions. En una fantàstica exhibició d'ironia, no ha faltat qui ha fet un powerpoint del llibret de Tufte, una presentació que hom pot trobar a Internet i que dóna una visió ràpida de quins són els principals punts de la despietada crítica a aquesta eina. Coses com que està orientat a les necessitats del presentador i no al públic, la baixa resolució dels seus gràfics, les limitacions en el text que no deixen espai per al contingut, més adaptat per fer propaganda vàcua que per donar raons i incitar a l'argumentació i menuderies per l'estil, que l'assenyalen més com una eina per mantenir enfora de les escoles que per a la seva incorporació al paisatge escolar. Entre d'altres, el problema que apunten Tufte i d'altres rau en el fet que el Powerpoint, ben emprat, pot ser una bona eina per ajudar a comunicar, però que en cap cas no pot substituir un informe complet ben redactat, com tampoc gràfics de baixa resolució poden substituir una bona taula amb totes les xifres ben detallades. Dit altrament, ben igual que l'hàbit no fa el monjo, el Powerpoint no converteix ningú en un orador de primera, com tampoc ajuda a donar contingut a allò que no en té.
El fet és que, gratant per aquí i per allà, he trobat altres crítiques ferotges al Powerpoint, particularment una que es remunta a l'any 2001 i que va ser publicada per la gran revista que és eNew Yorker. Amb el títol «Absolute Powerpoint», amb el subtítol, 'Pot un programari editar els nostres pensaments?', Ian Parker feia una petita història d'aquesta eina -inventada en els seus orígens més primigenis per Whit Diffie, un dels genis contemporanis de la criptografia- i analitzava la seva utilització per arribar a la conclusió que, de la mà del Powerpoint, el món és simplificat i suavitzat com el paisatge urbà d'un joc de PlayStation. Afegeix que aquest programari està estranyament adaptat per disfressar els fràgils fonaments d'un projecte, la buidor d'un pla de negocis i, amb la distracció visual dels gràfics estadístics, el presentador pot passar ràpidament sobre allò que faria rialles dels seus arguments. Un bon floret de virtuts que no desdiuen gens de les que li atribueix -aquesta vegada aNew York Times d'ara fa tres setmanes- Clive Thompson quan diu que «Tal vegada el Powerpoint estigui unívocament adaptat a la nostra era moderna de l'ofuscació, en la qual manipular els fets és tan important com presentar-los clarament. Si vostè no té res per dir, per ventura necessiti justament l'eina escaient que l'ajudi a no dir-ho». Complicada i dura frase que subscric ben bé literalment, sobretot després d'haver estat exposat i haver exposat molta de gent a alguna de les perversitats del Powerpoint. Tant és així que promet no fer-lo servir mai més que no tengui res per dir. Paraula.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.