Això vol dir, més o manco: «Qui sap fer, fa. Qui no sap fer, ensenya». Ho pos en italià, perquè el que em desfermà la curiositat sobre aquest aforisme hi estava escrit. Ara diré per què. Però abans, si em permeten, els faré avinent que aquest sentit pejoratiu contra la feina de mestre o d'educador, no és res de nou. La majoria de professions atresoren un cúmul d'aforismes menyspreatius, molts d'ells produïts en la seva mateixa llenya, sorgits dels seus practicants, o de tanyades properes. Vegin si no, per exemple, els economistes: «Si els economistes fossin bons per als negocis, per a l'economia, ells serien els rics, en comptes de ser els seus assesors» o «Tenc cent assessors econòmics i sé que un té raó, però no sé quin és»; els estalviaré la paternitat de les cites, que en tenen, una és d'un economista i l'altra d'un ric que no va estudiar mai economia a cap universitat.
La cosa del «Chi sa far...» ve d'aquestes casualitats rares. En manco de dos dies em vaig topar amb l'aforisme citat, dues vegades. La primera, fou a la Casa-Museu del pintor Torrents Lladó, al carrer de la Portella de Palma; al tercer pis, dins una vitrina, hi havia una rajoleta que amb lletres blaves ho posava: «Chi sa far, fa. Chi no sa far, insegna». La meva interpretació primera fou que el pintor, com molts de pintors, havia avorrit les ensenyances dels seu mestres, s'havia sentit fort i reconegut, i abjurava de l'Acadèmia. Després vaig recordar que, ell mateix, havia fundat una Escola de Pintura, vaig pensar que per llimar la seva contradicció devia «ensenyar» de forma diferent, amb altres cànons estètics. Ja passa.
La segona vegada que em vaig topar amb l'aforisme, fou al Weblog -aquests llibres de bitàcola, dietaris privats-públics que s'escriuen a internet- del meu amic i, també, col·laborador aDiari de Balears, Llorenç Valverde (http://lvalverde.net). La seva reflexió de 21-12-03 es titulava: «Mencken». Sembla que hi demana disculpes per haver citat de forma lleugera, quasi en va, Henry Louis Mencken i en fa propòsit d'esmena. Hi posa en boca seva l'aforisme: «Els que poden fan, i els que no poden, ensenyen». És una lleugera variació, però és la mateixa arrel. «Branques d'un mateix arbre», com cantava en Tomeu Penya.
Idò, el cas és que esperonejat per aquesta connivència oculta, vaig provar d'aclarir l'embull, si és que n'hi havia. Ho va dir en Mencken o, com el cas de la rajola, és un aforisme sense amo? L'amo s'ha perdut, no se'l cita? O els que l'empren i s'ho atribueixen, l'han agafat d'això que se'n diu «la saviesa popular?».
La meva conclusió és que és mal d'adjudicar, l'aforisme en qüestió. En la meva recerca, l'he trobat molts de pics sense cita d'autor, altres com a cita o aforisme popular i altres vegades atribuït a algú. Anem, idò, per parts (aquesta expressió saben que és atribuïda a Jack l'Esbudellador, «el Destripador», vaja). La cita és posada en boca de diferents autors: James Joyce, Bernard Shaw, Oscar Wilde, des de Nino Manfredi (un actor italià) fins a Confuci (un altre... actor de més lluny). Un italià arriba a dir que «mi pare que fosse di Tolstoi» i, un altre rus, el jugador d'escacs Karpov, surt que deia: «Qui sap jugar, juga. Qui no en sap, ensenya». Com veuen, un embolic. Nogensmenys l'atribució més repetida és la d'Arthur Bloch. Bloch (Los Angeles, 1948) és conegut sobretot per ser l'autor de Les lleis de Murphy, conjunt de paradigmes fatalistes i de pessimisme existencial, redactats amb un gran sentit de l'humor, que han esdevengut conegudíssims. Vet aquí que dins les lleis de Murphy se cita una Llei de Mencken («Those who can, do. Those who can't, teach»), amb una Extensió de Martin: «...i qui no sap ensenyar, administra» (en alguna traducció es diu: «... i els que no es poden dedicar a l'ensenyança, són funcionaris»). L'atribució a H.L. Mencken ( 1880-1956) no me pareix desafortunada, ja que Mencken -periodista, crític, iconoclasta- fou un gran forjador de cites i aforismes, home de culte per certa «inteligentsia» del món nord-americà, molt desconegut entre nosaltres, fou el «maître à penser» de tota una generació, com reconeix Saul Bellow, i per un servidor, això, ja li basta. Degué conèixer la cita i la degué «treballar». Com també ho féu Woody Allen: «Els que no saben, ensenyen i els que, justament, saben ensenyar, fan classes de gimnàstica».
Vet aquí com, si passam a les cites no atribuïdes, se solen construir amb ella, rosaris encadenats. Com per exemple: «Qui sap, fa. Qui no sap, ensenya. Qui no sap ensenyar, dirigeix. Qui no sap dirigir, coordina. Qui no sap coordinar, presideix». Hi ha moltes variacions, després de qui no sap ensenyar: «...escriu manuals». Els escriptors, supòs que els dolguts per un mala crítica, la fan circular de la següent manera: «Qui sap, fa. Qui no en sap, ensenya. Qui no sap ensenyar, organitza. Qui no sap organitzar, critica. Qui no sap ni criticar, escriu pròlegs». No sé si els he convençut, tampoc era això, no? Però, en el món dels aforismes molt coneguts sol passar. I, en aquest cas, els pedagogs, mestres i educadors toquen estar curats d'espants. «La meva àvia va voler que tengués una bona educació, per això no m'envià a escola» solia dir l'antropòloga Margaret Mead, i Cesare Pavese afirmava que «les lliçons no se donen, se prenen» (no «s'aprenen», es prenen), no sé si ho digué molt poc abans de suïcidar-se, perquè ja se sap -a partir de Murphy- que «res és tan dolent, com perquè no pugui empitjorar». Tot sigui dit, un servidor es guanya la vida fent de professor. De totes les maneres, l'extensió final sol ser: «Qui sap, fa. Qui no sap, ensenya. Qui no sap fer res de res, es fica en política». Per si un cas.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.