Kitsch a Mallorca. Arquitectura

03/01/04 0:00

Sempre havia cregut que el tema seria un dia objecte de tesi doctoral. Mentre traduïa l'estudi de Gillo Dorfles, Il Kitsch: antologia del cattivo gusto, que Esther Tusquets publicà en castellà a l'Editorial Lumen el 1973, constantment observava que la valoració estètica (i per extensió ètica) del mal gust, connectava de trista manera amb el que ha estat el devenir d'aquesta pobra Mallorca a partir de la revolució turística de 1960. El procés de destrucció del paisatge natural, entre nosaltres, ha tengut correspondència amb el procés de destrucció del paisatge urbà i amb una falsificació patètica i un poc sinistra dels interiors. Bona la va dir David Hume quan considerava que «la bellesa no és una qualitat de les coses en si mateixes, sinó que existeix únicament dins la ment que les contempla». D'aquí al val tot i tot, només hi ha hagut una passa. Debades Gillo Dorfles establia en termes negatius el kitsch, entès com a procés d'imitació de l'art o de la naturalesa. I Hermann Broch i Ludwig Giesz definien eKitsch-Mensch com a home fruïdor del mal gust, espècie degradada que sorgia d'una commoció de la civilització. El mal gust s'ha escampat per tot arreu i ha adquirit, entre nosaltres, carta de naturalesa. Tot i que conversar em fa peresa tanmateix no sol servir de res, li explic aquestes coses i algunes més al jove Aquil·les, que m'escolta amb atenció i sembla que ho entèn, perquè de sobte diu:

-Tot això que contes em fa pensar en la dignitat humil de la casa camperola, o la del pescador mallorquí, que jo mateix encara he pogut veure. Aquelles cuines rurals eren de bon gust: tot estava en el seu lloc i tot tenia un sentit, una funcionalitat. Les mateixes construccions, tendien a concordar, alhora, amb el territori i amb les necessitats del que les habitaven.

-Era exactament com dius. Si agafam com a punt de referència la casa eivissenca, en el camp d'Eivissa, entendrem fàcilment que era la resposta constructiva adequada a un paisatge. I això que la inventaren els moros.

-Però, és clar, fora d'aquell paisatge ja és tota una altra cosa.

-Evident. Transplantada a altres dominis fora del temps i l'espai, respon a un procés d'imitació; en definitiva, de mal gust. Guaita, si vols, per devers Andratx i Calvià.

-Ni cal dir que aquells que les construeixen tiren sobre segur. No les farien així si no tenguessin la seguretat d'agradar els que les compren.

-Es compleix, una vegada més, estimat Aquil·les, l'obscur cicle de l'oferta i la demanda. Però, què en saben, els uns i els altres, de la tradició de la terra, que dóna sentit a les coses? O, pitjor encara, posats a renovar la tradició pels camins de les avantguardes, com seria de curta la història de la nostra renovació arquitectònica, si la volguessim inventariar?

-Cabria en un paper de fumar. De Guillem Forteza a Pere Nicolau, passant per Francesc Casas Llompart, Josep Ferragut i poca cosa més.

L'EDIFICI DE GESA AMENAÇAT DE MORT
Compte amb aquest darrer! L'edifici de Gesa de Josep Ferragut Pou està amenaçat de mort. Bé ho explicava, en un article magnífic, encara no fa dues setmanes, Carme Vida, en aquestes mateixes pàgines. Mostrant tot el seu desacord, com és natural.

-Efectivament. Valorava la incorporació de l'estil de Ludwig Mies van der Rohe a la construcció ciutadana. Van der Rohe fou director de la Bauhaus durant els primers anys trenta.

-Podríem afegir que l'edifici de Ferragut constitueix la prehistòria, entre nosaltres, dels murs de vidre, amb la qual cosa tant ell com els que han seguit per aquest camí, han aconseguit la continuïtat de l'espai. Els nous materials de construcció no han arrelat gaire, en aquesta terra, salvant honroses excepcions.

-Quan el sol es ponia, Gesa s'incendiava.
-Així i tot el fotran abaix. Tant si t'agrada com si no t'agrada.