El dia de Nadal vaig asseure'm a taula, si fa no fa a la mateixa hora que ho feia pràcticament tothom. Els meus enemics, també. Vull dir, els pocs que tenc i els que jo voldria que ho fossin. I els ximples i els cretins. I els que s'atipen a la taula i els que alcen la copa per totes les banalitats del món. Ens disposam a dinar, amb Jesús nat a l'altre costat de la finestra. Concretament en aquell terraplè inhòspit on defequen els cans o sota el garrover dels penjats. A qualsevol banda, perquè Jesús pot néixer onsevulla on habiten els pobres. I de pobres n'hi ha. I tants que n'hi ha! Assegut a taula, deia, vaig tenir consciència que també s'hi asseien, a la mateixa hora, tots els que han procurat aportar dolor al món. Els que han fet la guerra i els que l'han aplaudida; en resum, els que acaben de rentar-se les mans, xopes de sang, per no tacar les estovalles de fil, d'un blanc de neu, abans de començar l'àpat. En contraposició a la joia vaporosa i un xic banal que es respira al carrer, el Nadal és introspectiu i remou els plecs més amagats de la consciència. Assegut a taula, el dia de Nadal, me'n record de tots els que fan aquest món irrespirable. És inevitable, no endebades ens agermana la taula. Una taula idèntica, parada amb cura i amb un animal rostit enmig, sia de pèl o de ploma. I amb botelles de cava que són destapades per mans adelerades, la segona abans de buidar la primera, la tercera quan s'acaba de destapar la segona. La festa acaba de començar, i no serà completa fins que l'alcohol i les viandes no facin aflorar somriures banals a totes les cares. Cada any, la mateixa història. A frec del migdia els carrers són buits, senyal que s'ha estès la bona nova. L'han anunciada els gemecs agònics de tots els animals del món, degollats, escorxats, rostits, fets llonganissa o paté. Tota la matadissa s'ha fet a la major glòria de Déu. És un costum groller, que vulgaritza les fesomies i converteix els llavis en la porta d'un sarcòfag. Prop de les dues, tots som a taula, nosaltres i els altres, aquells que menyspream. Que són els que fan plorar el món, ja ho he dit. Però també hi ha, entre ells, els que els festegen, els que es venen per una coa d'arengada, els covards, els calçonassos, els babaus, els oportunistes, els llepaculs i els que ballen segons el so dels més poderosos i miserables. Els uns i els altres aprofiten el dinar de Nadal per a confirmar la rectitud moral de les seves vides, ja que Déu és molt just i savi, diuen, i els ha premiat amb una safata de carn rostida i un cabal de torrons i fruites confitades. Poden continuar, per tant, fent els solcs torts, perquè a l'empara de la llei ningú no els pot passar comptes. Són gent honesta, honorable, capaç. D'aquestes virtuts que els honoren, en queda constància en el dia a dia. Assegut a taula, em vaig demanar si jo era com ells, tan honest, honorable i capaç. I encara que no em donàs resposta per allò de no córrer el risc d'haver d'acarar una veritat massa dolorosa, vaig sentir una certa vergonya de viure. En qualsevol cas, no vaig tastar el cava per no brindar com ells, amb ells i per ells. Hi ha estats emocionals que ens superen la capacitat de dissimulació. Jo encara no he aconseguit passar un Nadal feliç. Des que m'assec a taula fins que m'aixec, el meu malestar va in crescendo. De manera que a l'hora de les postres, quan el sol era una carabassa que oscil·lava caic no caic per damunt els terrats, anava tant o més emprenyat que un mico sense cacauets. Vaig acabar el dia barallant-me amb mi mateix. Però no me'n pened. Vull dir que no he fet propòsit d'esmena. Ara que Nadal ja és passat, em dic que no renunciaré mai de mai a un punt de rebel·lia adolescent que m'aboca a situacions tan penoses com la de quedar-me pràcticament dejú el dia que les cuines vessen menjar.