Mai no havia tengut tantes ganes de parlar com ara, tantes ganes d'opinar, de pensar, de dir. Per què deu ser? Si m'atur a reflexionar un poc, trob immediatament la resposta: Ens volen desmobilitzar, i jo no vull callar davant tanta intolerància, davant tanta manipulació de la informació per part del nostre govern central i autonòmic i dels seus dirigents; em pega una espontània xerrera, és només això. Mon pare, conservador i home de seny, sempre em conta que després de la guerra, la Civil és clar, els primers que afusellaren a Mallorca varen ser aquells que la gent en deia exaltats, aquells que més destacaven i que més es feien notar en temps de la República per les seves intervencions públiques en favor de la ideologia republicana, assenyalats pels dits acusadors, de la gent callada i còmplice, que esperava el seu moment per venjar-se, en canviar el règim. No sé per què, però hi veig cert paral·lelisme entre aquella situació de guerra i postguerra i la situació que vivim ara.

Ara la gent, emperò, està desmobilitzada, tots miram pels interessos propis i desconfiam del veïnat o l'amic. De tant en tant trobes gent que diu, mig en broma mig seriosament, «alerta amb el que dius, a veure si no et posaran en la llista negra». I, penses, la gent deu tenir por, no vol parlar, no sigui cosa que la prenguin per un exaltat d'aquells. Aquests dies em ronda pel cap el famós poema de Bertol Brech Primer s'emportaren els negres, però no em va importar perquè jo no ho era i que acaba, com tots sabem, amb aquestes paraules: Ara m'emporten a mi, però ja és massa tard.

Jo crec que no hem de callar, encara que ens tractin d'exaltats, perquè si no, quan vulguem alçar la veu ja serà massa tard.

Jordi Bibiloni Rotger. Palma.