Sincerament: només hi ha dues maneres d'afrontar aquest problema del vel a l'escoles franceses i, per extensió, el megaproblema que pot esdevenir-se si l'afer s'estén a Europa tota. N'hi ha més, ben segur, però la qüestió no es mereix més que aquestes lleugeres aproximacions. Si no n'hi ha prou, vol dir que el problema va més enllà de l'anècdota estricta del vel a les escoles i que estem davant d'un pols a l'Estat democràtic: pot ser. Les dues estratègies són les que en essència podríem anomenar els problemes complexos tenen solucions simples, la primera, i els problemes beneits tenen solucions idiotes, la segona. El que no crec acceptable és l'estratègia que comença maldant que el problema és complex, que hi intervenen aspectes molt difusos, molt íntims i personals, perquè el revers d'aquestes dites no hi ha més que una excusa (conservadora) per no afrontar-ho i treure'n profit.
En una societat democràtica, és -o hauria de ser- un principi indiscutible que tothom ha d'anar vestit com li peti. De fet, i sortosament, n'hi ha prou amb un passeig per les nostres ciutats per comprovar-ho. També ho és que el respecte a la llei és un fonament cabdal i previ a qualsevol discussió: si la llei obliga a dur al document d'identitat una fotografia amb el cap descobert, o a acceptar que puguis ser atès per una metgessa, l'esment a una creença religiosa per defugir-ho hauria de ser atès com l'excusa d'un conductor begut que expliqués a la guàrdia civil que la seva religió l'obliga a conduir borratxo. En tercer lloc, per garantir aquests dos principis, i molts d'altres, i de retop la llibertat de llurs ciutadans, l'estat ha de ser lliure: un estat sotmès a un grup de pressió, religiós, empresarial, circense o de qualsevol mena, mai no podria garantir-los. No conec prou la situació francesa per adreçar-hi una solució inatacable, però m'atreveixo a dir que la decisió de Chirac -la prohibició del vel i dels signes religiosos visibles a les escoles- és la solució lògica i aparentment perfecta que donarà pas tot d'una a desenes de nous problemes, tal com preveu el més clàssic funcionalisme, tot confirmant que el vertader problema no és mai el problema original, sinó el que apareix quan les solucions esdevenen problemes. (A més, això de prohibir dur un mocador al cap no és gaire liberal). Pirineus cap avall, on la cosa s'escalfa amb el tradicional retard respecte a Europa, aquest problema no té solució. El nostre estat no té les mans -ni els caps- lliures per afrontar-ho, i n'hi ha prou de veure els santcrists que observen cada jutge i cada jurament d'un alt càrrec per adonar-se'n. Quant de temps sobreviuria l'església catòlica sense el suport -legal, institucional, fiscal, pressupostari,...- de l'estat? Un any? Dos? Cinc? No dic tant que s'hagi d'assajar sinó que es reconegui que a l'hora d'afrontar aquest problema som lluny d'una situació de mans, i caps, lliures. A la Comunitat de Madrid ja s'acceptà que la religió islàmica fos una excusa per no complir la llei a les escoles, i si això del vel s'estén hem de veure el dia que algú organitzi alguna religió de nom estrafolari, i perfectament retronant, per obtenir de l'estat el permís per conduir embriac. Increïble? Ja sabem d'on procedeixen les traves per investigar amb cèl·lules troncals. ¿Algú sospita d'on pot sorgir la inspiració per fer aquest anunci del Ministeri de Sanitat per preveure els embarassos adolescents sense pronunciar la paraula màgica «preservatiu»? Com ha dit la premi Nobel Shirin Ebadi, la guerra de civilitzacions existeix, però es lliura al cor dels nostres estats, i als nostres caps i a les nostres escoles, no a les arenes de cap desert ignot.
Mentre, el que podem preveure ara com ara és que els fonamentalistes islàmics ens obligaran a engegar, com estan fent de retruc a França, un estat veritablement lliure, veritablement laic i veritablement respectuós amb la llibertat de culte, una més de les llibertats intel·lectuals. Curiós. I també que a les nostres escoles, que en els últims vint anys han estat els àmbits on hi havia més llibertat de pensament (molta més que a les empreses, moltíssima més que als partits polítics o als mitjans públics de comunicació) l'amenaça del fonamentalisme -del signe que sigui: això no té cap importància- ja és real.
