En una de les seves tertúlies, Jaume Pomar deia o feia dir a algú que la Història d'Espanya de Pierre Vilar hauria de ser de lectura obligatòria per a qualsevol persona que pensi dedicar-se a la política. Segurament, si s'hagués de fer una relació de llibres de lectura obligada per aspirar a governar-nos, el de Pierre Vilar seria un d'ells. Però, és clar, n'hi hauria uns quants més. Just que en féssim una llista de mitja dotzena de més o menys essencials, quants dels nostres polítics en podrien parlar en un debat obert, ço és: sense un guió o un text previ d'un assesor o altre? Pel que sabem, són molt pocs, aquests polítics mínimament il·lustrats. Ningú no demana que els polítics hagin de ser grans intel·lectuals, ni poetes ni filòsofs, però sí que se'ls prega que s'hagin construït una personalitat autònoma, amb aportacions de textos d'història, d'economia, de filosofia política, sobre la relació dels quals textos no seria difícil que una comissió integrada per gent cultivada de dreta i d'esquerra es posàs d'acord: perquè no es tracta de tenir arguments, raons, visions per a una política de dreta o d'esquerra, nacionalista o no; es tracta que són exigibles uns fonaments ideològics -culturals, si voleu- que la immensa majoria dels nostres polítics simplement no tenen. D'aquí, tantes accions polítiques sense contengut. I creis-me que fa empegueir una mica. Pertot hi ha de tot, però la nostra classe política arrecera un percentatge de manca de cultura bàsica que no sé si es dóna a moltes altres comunitats, històriques o no. És clar, així passa lo que passa, que uns governants no contaminats per la cultura posen en circulació uns discursos que, tots ho sabem, no podrien desenvolupar de manera convincent davant d'interlocutors mitjanament cultivats. Recentment s'ha donat una situació ben curiosa: un d'aquests governants -un retrat robot, en realitat- ha anat a caçar mopis pels aiguamolls dels límits constitucionals. I, allò que, en boca d'un intel·lectual de dretes, seria un discurs clarament representatiu d'una manera de pensar el món i aquest país, en boca del governant en qüestió no passa de ser un exabrupte una mica patètic. Per greu que sigui la manca de formació de la majoria dels nostres polítics, encara ho és més allò que aquesta situació anuncia: si les vocacions polítiques s'engendren a partir dels models actuals, el polític del futur serà un ciutadà d'incultura militant, amb una abjecta manca de personalitat, sense idees pròpies, submís, rencorós, maniobrer i sense principis ètics ni morals. Una avançada d'aquest futur ja s'ha instal·lat en el present, i podem dir que, si no constitueix el millor de cada casa, sí que els indicis de la seva presència en el panorama actual no permeten cap presagi galdós.