Tinc per costum despertar-me a les 7 del matí amb les notícies. Amb un repàs pels 4 canals de televisió disponibles, a les 8.30 estic al corrent del que passa arreu del món, també del temps que farà. De bon matí, he assumit que el dia comença com l'anterior, és a dir, amb la vergonyosa guerra preventiva d'Iraq. Uns pobres immigrants que, amb tot el dret del món, han intentat trobar una vida millor, però al seu camí s'hi ha creuat la mort. Desgraciadament també són notícia, dia si i dia no, les dones mal tractades que han perdut la vida en mans dels seus agressors. Aquestes escenes dantesques, que de més jove m'haurien emmalaltit, les rep com el pa nostre de cada dia. I no és que no m'impactin, ja ho crec que m'impacten i molt, però per repetides, formen part de la meva vida quotidiana, com també de la dels nostres nins i joves.
Si aquesta familiaritat amb la violència no bastés, ens trobem amb un extens ventall de juguetes i videojocs, a l'abast de tothom, que posen la pell de gallina per la seva crueltat. Deuen estar molt de moda perquè ocupen els primers llocs dins els rànquings de vendes. Cotxes que atropellen vianants, jocs de rols, de guerres... s'han convertit en el passatemps preferit de grans i petits.
Record amb espant les escenes dels soldats espanyols morts recentment a la postguerra d'Iraq. Sobretot aquelles criatures que trepitjaven els cadàvers com si fossin ninots de pedàs, amb un somriure dibuixat a la cara i fent el signe de la victòria amb les mans. Terrible, però, que podem esperar d'una generació que només coneix la dictadura, la fam, l'odi i la violència? Desesperació. També cal reflexionar sobre les generacions que, amb tota la naturalitat per habituals, contemplen imatges com les abans descrites i als seus moments d'esplai imiten aquesta realitat dins el món imaginari del seus videojocs i ordinadors. Quina és la diferència entre els nins-soldats reals i els virtuals. No m'atreveixo a explicar-la per complexa, però, ni uns ni els altres contribuiran a fer un món millor. Tal volta els primers se faran homes i dones sense haver conegut els seus pares i germans i creixeran amb l'absurda esperança de la venjança. Els segons veuran amb bons ulls les polítiques de governants com Bush, Blair o Aznar i quan arribi Nadal, de manera convulsiva, desitjaran un món en Pau. Que aturin el món, que vull davallar.
