Nins-soldats reals i virtuals

Si aquesta familiaritat amb la violència no bastés, ens trobem amb un extens ventall de juguetes i videojocs, a l'abast de tothom, que posen la pell de gallina per la seva crueltat. Deuen estar molt de moda perquè ocupen els primers llocs dins els rànquings de vendes. Cotxes que atropellen vianants, jocs de rols, de guerres... s'han convertit en el passatemps preferit de grans i petits.

Record amb espant les escenes dels soldats espanyols morts recentment a la postguerra d'Iraq. Sobretot aquelles criatures que trepitjaven els cadàvers com si fossin ninots de pedàs, amb un somriure dibuixat a la cara i fent el signe de la victòria amb les mans. Terrible, però, que podem esperar d'una generació que només coneix la dictadura, la fam, l'odi i la violència? Desesperació. També cal reflexionar sobre les generacions que, amb tota la naturalitat per habituals, contemplen imatges com les abans descrites i als seus moments d'esplai imiten aquesta realitat dins el món imaginari del seus videojocs i ordinadors. Quina és la diferència entre els nins-soldats reals i els virtuals. No m'atreveixo a explicar-la per complexa, però, ni uns ni els altres contribuiran a fer un món millor. Tal volta els primers se faran homes i dones sense haver conegut els seus pares i germans i creixeran amb l'absurda esperança de la venjança. Els segons veuran amb bons ulls les polítiques de governants com Bush, Blair o Aznar i quan arribi Nadal, de manera convulsiva, desitjaran un món en Pau. Que aturin el món, que vull davallar.