Fa massa temps que no parlem de l'home sense conviccions, i aquest oblit ens confirma que s'ha multiplicat fins a l'extrem. Mira'l: és l'home que domina, que triomfa, que puja. Tu mateix, mateixa, ben convençut del profit de tenir opinions sobre el que t'envolta, l'economia, l'urbanisme, la justícia, les notícies de la cultura i l'esport, els afers de les converses, ets sents diferent. Mantens la diferència, sense pensar l'èxit que suposa viure sense opinar. L'home sense qualitats de Musil arribà a viure sense creences centrals, sense prendre partit, curull d'indiferència, satisfet. Ara estem davant un refinament: la persona perpètuament disponible, perpètuament oberta, i no en absolut perquè admeti noves idees, sinó perquè no en té cap. El desarrelament i la inseguretat hi han esdevingut una millora, perquè, qui no és ancorat en cap terra, per què hauria de sentir-se desarrelat?, i qui no emmagatzema cap dubte, per què hauria de sentir-se insegur? Les conviccions són un llast per al viatge de la vida, ja prou feixuc: qui en necessiti, com a màxim en dos o tres moments de l'existència, que les cerqui i utilitzi i allunyi com fem usualment amb els consells, els medicaments, les eines, els companys d'un viatge. L'ambigüitat i la despreocupació són l'equipatge intel·ligent, no les certeses, i l'opció d'anar a la deriva, sense haver atracat abans en cap port de conviccions, la vida més sensata. Tanmateix, demana't, ¿et serveixen les opinions, per alguna cosa més que alimentar els enquestadors i parar el blanc de les converses alienes? Per què hauria de ser millor la teva esforçada opinió que un còmode, intel·ligent i permanent: «sincerament, no ho he pensat», vàlid per a tots els temes.
I si això de les enquestes no et serveix de consol, repregunta't: no és millor l'absència d'opinió que aquella que mor en sortir dels teus llavis? Les enquestes dissolen les opinions individuals en un magma indistint, i prou. Encara penses que la teva opinió sobre la guerra és valuosa? Ni tan sols la paraula té ja cap valor. La polisèmia del terrorisme, et preocupa? Poc ençà, poc enllà. L'enrenou que provoca aquest nou govern a Barcelona et tempta, però, tens alguna cosa nova a dir? I algú que t'escolti? I sobretot, canviarà quelcom la teva declaració? Sí, voldries matisar allò de les elèctriques, o de les hipoteques, però, per què? Penses a criticar els fonamentalismes, i oblides que justament perquè són fonamentalismes són refractaris a qualsevol crítica, sí, també a la teva. Has pensat d'afegir-te al clam de Lula contra l'església brasilera que repeteix que el preservatiu no és cap solució a la sida, però, té sentit repetir allò que ja diuen els premis Nobel? Un nou caramull de diners públics estan a punt de caure sobre els clubs de futbol, i voldries criticar-ho: has pensat que potser sigui l'opció correcta i, ensems, la més absurda? T'escandalitzen els llums de Nadal? I què? Al capdavall, alguna teva opinió ha canviat un sol mil·límetre el món real? Mira d'entendre-ho. L'home sense conviccions, atès que no té conviccions, no té en absolut la seguretat que aquest seu buit sigui una opció correcta: això ja seria una convicció, trencadora, marcadora, feixuga. Només amaga, al seu cap, una pregunta: per què no la deriva de viure sense opinions, sense certeses, amb el sensat mecanisme d'interrogar algú quan sigui imprescindible, de la mateixa manera que hom no té opinions jurídiques ni mèdiques i el que fa és consultar l'expert quan es fa necessari. Et resta alguna crítica? Sí, ja veig que penses que l'home sense conviccions és una criatura inexistent, una ficció. I en efecte, però no més inexistent que l'home amb totes les opinions perfectament encertades, o completament lliures. No ho oblidis. Quan l'home sense qualitats de Musil es concentrava per veure si se li acudia una idea que pogués ser útil, es produïa dins seu «un buit molt desagradable». L'home sense conviccions ha fet una passa més, i rere cada nou esforç, cada cop més esporàdic, sent el mateix buit, però acompanyat d'una dolça sensació de plaer i plenitud. Així que planteja't la possibilitat de viure sense conclusions, sense creences, en la perfecta i creixent entropia que, d'altra banda, ens agradi no, és la llei més fèrria de l'univers.