Davant la possibilitat que es dicti una llei prohibint qualssevols signes religiosos a les escoles franceses, les jerarquies de les esglésies catòlica, protestant i ortodoxa adreçaren ahir un text consensuat a la jerarquia política expressant el seu malestar, neguit, incomoditat, desacord o com en vulgueu dir, dels sentiments que embarguen les jerarquies religioses sempre que els governs miren de limitar raonablement els seus poders. És curiós que aquestes tres esglésies s'hagin entemut ara que una llei d'aquesta naturalesa dificultaria el diàleg amb els musulmans. Mentre el problema només afectava els seguidors de Mahoma, i mentre només les nines musulmanes que volien anar a costura amb el mocador al cap tenien dificultats, les jerarquies catòlica, protestant i ortodoxa no varen motar. Quan el problema es vol resoldre amb una llei que afecti totes les exterioritzacions religioses en espais educatius, comprenen que és arribada l'hora d'actuar. L'anticlericalisme, que a França té un representant de saludable eficàcia -ja haureu entès Voltaire-, no corre perill, tota vegada que els comportaments de les jerarquies religioses en garenteixen la pervivència. El comunicat conjunt lamenta que es pugui estar creant a França un ambient de laïcitat «de combat». Tenen raó a lamentar-se els reverends senyors, perquè només hi ha laïcitat veritable si és combativa. Amb les jerarquies religioses, hom no pot estar mai tranquil, confiant que respectaran les regles del joc. Et distreus una mica, i zas, allò que passa. No heu vist les jerarquies catòliques defensant un ensenyament més d'acord amb l'esperit constitucional. Ans al contrari, aprofiten totes les ocasions favorables als seus interessos per imposar la religió catòlica a l'escola, per despatxar professors (o per sotmetre la senyoreta Letizia Ortiz a una mena de procés medieval de purificació). Naturalment, amb un govern com l'espanyol, de cristianisme bel·ligerant, la jerarquia catòlica ha guanyat tot el terreny possible, i recuperar pam a pam la no confessionalitat no serà fàcil -impossible mentre els legionaris i les legionàries de Crist (per no parlar de l'Opus) tenguin tanta influència. Com voleu una laïcitat no combativa, si l'experiència ens ensenya que les jerarquies religioses i els seus exèrcits vetlen dia i nit per disputar amb les arts que sigui les ànimes que se'n vol dur el dimoni? Res, la laïcitat o no és o és de combat: vigilant, militant, sempre alerta, perquè a la fi aquesta actitud podria ser l'única garantia de llibertat de confessió -i, sobretot, de no confessió. Aquí ens vàrem distreure una estona, i ja ho veis: un remake de nacionalcatolicisme, com una paparra còsmica parasitant una societat que havia volgut ser més lliure, o ho pareixia.