A la primera presidència de Jaume Matas (1996-1999) se va encunyar el terme «valencianització», per referir-se a la influència del PP valencià que se començava a notar en el partit conservador illenc i que ens dugué, i amb èxit, l'influx polític, ideològic (bàsicament l'anticatalanisme, adaptat aquí per la via del pseudo folclorisme) i econòmic del conservadorisme valencià liderat per Eduardo Zaplana. Penetració els efectes de la qual avui en dia se poden veure en molts àmbits de la vida quotidiana, sense que el Parèntesi de Progrés fos capaç d'aturar-la, possiblement perquè mai no se la va creure o perquè, més probablement, amb l'habitual displicència dels divins, la trobaven tan «cutre» que mai no se pensaren que pogués tenir èxit. Santa innocència. Però en fi, la qüestió és que s'encunyà el terme (per cert, s'encunyà en aquest diari i, amb el temps, ha fet fortuna) i, ara mateix, durant aquesta la segona legislatura presidencial de Matas, els àmbits opositors al PP l'utilitzen com a acusació de sucursalisme. I sí, existeix, tal sucursalisme. Ara bé, ja no és exactament el mateix que era. Per ventura a molta gent tant li és que hi hagi detalls que deixen intuir que hi ha canvis dins el PP balear i el valencià. Però existeixen. Amb tota seguretat no se podrà veure res massa en clar fins que passin les eleccions i se formi el nou govern.

Això al marge, hi ha símptomes que indiquen que estam en una fase nova que, és vera, no se pot saber com ens afectarà a Balears, però sí que, segur, ho notarem. Aquesta setmana passada s'han produït dues notícies que pareixen expressions de la mateixa cosa: el nomenament de Matas com a «ambaixador» de la Comunitat Valenciana i, a Madrid, la inclusió per decret del valencià com a llengua a estudiar a les Escoles d'Idiomes, separat del català. Poden parèixer la mateixa cosa, però no ho són. A Madrid, la connexió valenciana és la que protagonitza Zaplana, la qual s'acomoda perfectament a la visió que els cercles ultra conservadors de la capital tenen del valencià com a exemple de resistència davant del catalanisme i en raó de la qual s'explica l'aberració d'aquest decret. Això és diferent de l'ambaixada a Matas. En aquests moments el PP valencià està immers en una guerra sorda, entre zaplanistes i antizaplanistes. El ministre i el president de la Generalitat valenciana, Francesc Camps, no se poden veure ni en pintura. L'executiu està partit per meitats, i el partit pareix que també. És vera que és una guerra pel poder i que ideològicament no hi ha divergències. Però, si més no, el tracte i educació del sector Camps és molt diferent a la xuleria zaplanesca. Mentre que el primer llança signes de diàleg, encara que sigui indirectament, el segon, model Aznar, entén com a enemic a tot adversari. Per altra banda, el candidat a president del govern nacional, Mariano Rajoy, manté bones relacions amb Camps i, també, amb la batlessa de la capital, Rita Barberà, a través dels sempre inescrutables camins de la democràcia cristiana, del subsector més peculiar. En tercer lloc, cal recordar que Rajoy és un bon amic de Matas i aquest se du la mar de bé amb Camps (d'aquí l'ambaixada, i no a través de Zaplana). I tampoc no s'ha d'oblidar que si qualque cosa caracteritza el nostre president és la seva demostrada capacitat de saber estar amb els guanyadors. Què vol dir tot això? Doncs que tot i que no se pot dir que hi hagi un trencament sonor amb Zaplana (ni és previsible que hi sigui mai), sí que ara existeix una excel·lent sintonia de Matas amb Camps, i amb Rajoy. És a dir, l'aposta actual del PP balear és més amb Camps que amb Zaplana. Després de les pròximes generals Camps seguirà essent president valencià, Matas de Balears (o ministre), i si Rajoy fos president el que podria quedar fora de joc és Zaplana. Com que la valencianització del PP balear és un fet, i no canviarà perquè és una aposta estratègica molt intensa (la unió amb la València conservadora contra la Catalunya catalanista), és evident que si se confirmàs aquest nou escenari polític a València, a mig termini podria arribar a tenir certa importància i, inevitablement, ens veurem afectats, si bé encara no podem saber exactament com. Sigui com sigui serà, ja és, la segona valencianització del PP balear que no serà igual a la primera. Ni millor ni pitjor. Diferent.