Un radioient va telefonar a Catalunya Ràdio per donar la seva opinió sobre la situació creada pel reconeixement del valencià com a llengua diferenciada del català, i va dir que n'estava encantat. Més o menys: «Jo ahir només parlava dues llengües, català i espanyol, i en xapurrejava una altra, l'anglès. Ara, de cop, puc calcular que em sé defensar molt correctament en més de vint: extremeny, lleonès, aragonès..., etc., i valencià, formenterer, eivissenc, menorquí i mallorquí. Ara tots som políglotes, i això fa curriculum». És una manera de veure-ho, i probablement la que ens complica manco la vida: prendre-ho així com ve, i nosaltres anar fent. Hem de treballar en la llengua i per la llengua, per mantenir-la viva perquè és un patrimoni cultural tan respectable com la catedral de Lleó o les sonates de Beethoven, amb molt de passat i amb molt de futur, i ja està. El català sempre tendrà enemics a Espanya, això no ho podrem evitar. L'Estat no és garantia suficient de pervivència de la llengua, i, per tant, la major responsabilitat, assumida amb gust i orgull, és nostra, del conjunt de ciutadans catalanoparlants i de cadascú. Ens hem de defensar tots solets. I fins i tot contra nosaltres mateixos, perquè d'entre nosaltres n'hi ha una bona partida que, com a canets de caça, són feliços quan poden dur una peça a l'amo. Ho fan movent la coa i esperant una carícia. I van fent carrera. Tenen moltes maneres de caçar: els encanta simular que les seves maniobres serveixen la vitalitat de la llengua, i per això s'han inventat el discurs de les modalitats, com qui s'obsessiona amb el safrà i no compta amb els altres elements per fer la paella. Les modalitats podrien arribar a degenerar en la diferenciació secessionista de la llengua: aquí no hem dit mai cullons, aqui deim coions, es mallorquí és una llengo. Ves-hi tu, a Ciudad Real, amb el discurs de les modalitats. Però, bé, com el radioient, val més prendre-s'ho amb humor, perquè no podem gastar totes les energies en una sola escaramussa. Ara és el valencià -així definit per UCD, AP (després PP) i PSOE-, i demà serà ves a saber què. Tampoc no val creure que un dia o l'altre els caurà la cara de vergonya i que deixaran les llengües en mans dels lingüistes i no a les urpes de qui les emprin com eina política per enverinar les ments i les societats. No els caurà la cara de vergonya, no. No ens quedarà més remei que fer feina, però orientant amb més rigor les energies. I sense perdre mai de vista que, tanmateix, no podran negar Ramon Muntaner, Llull, Ausiàs Marc, Turmeda, Joanot Martorell, Maragall, Costa i Llobera o Vicent Andrés Estellés. Deu paraules seguides de qualsevol d'ells constitueixen una aportació a la història de la cultura més important que totes les misèries plegades d'aquests aprenents d'inquisidors, embulladors professionals per completar el sou.