A vegades, col·lectius de persones que se senten unides en la preocupació de qualque qüestió, veuen, incrèdules, que a pesar que l'objecte del seu interès pareix ser compartit pels polítics, segons les declaracions que poden llegir o escoltar, llavors, a l'hora de la veritat, noten com les actuacions pràctiques no s'avenen gaire amb les manifestacions. En això en tenim part del culpa, els periodistes. Sovint, per raons fàcilment comprensibles, el redactor ha d'anar a cercar el polític i treure-li una declaració que si hagués de sortir d'ell no faria. Però la fa, perquè ja se sap que amb això d'aparèixer a la premsa, els polítics actuen igual que els nins amb el caramels. La qüestió és que, així, el lector va rebent una informació que no és tant, com hauria de ser, el reflex d'allò que realment pensa el polític com el reflex de la seva voluntat d'aparèixer a la premsa pel motiu que sigui. Sí, és vera que resulta mal de creure, perquè resulta tan tòpic que pareix impossible. Però és que en molts casos és així.

Amb tot el que ara passa amb el català (les actuacions del Govern: Som Ràdio, TVB bilingüe, Tele Calvià, decret Rodríguez, etc.) se detecta el fenomen comentat. El lector creurà que la política lingüística és una preocupació sincera i general en la classe política. En absolut. Dimarts passat se va poder comprovar en el Parlament. La sessió començà, com sempre, amb les preguntes de control. Ses senyories hi eren totes. Els bancs dels periodistes, també plens. S'acaba el torn de preguntes. Se passa al següent punt. Interpel·lació del PSM sobre la política lingüística del govern del PP. O sigui, primera ocasió per debatre en ple allò que aparentment interessa a tothom. Idò automàticament més de la meitat de Ses Senyories s'aixecaren i no tornaren durant tot el debat, el qual durà prop d'una hora. Una actitud tant generalitzada que, analitzada quantitativament en set moments diferents, dóna una il·lustrativa mostra del desinterès dels nostres diputats sobre la qüestió.

Els bancs del Govern tengueren una mitjana d'ocupació de dues a tres presències, a més del conseller interpel·lat (Francesc Fiol, d'Educació i Cultura). Jaume Matas no va fer acte de presència, com és habitual. Els escons del grup parlamentari del PP mostraren una ocupació màxima de 17 i una mínima d'11 (sobre 30 que en té). El grup socialista va sofrir una sobtada desertització: màxim de 12 i mínim, quasi tot el temps, de 6 (sobre 19), sense que Francesc Antich aparegués un sol instant. A UM se veu que aquestes coses no l'interessen, tot i ser un partit nacionalista: buits els seus tres bancs, excepte uns sis o set minuts que va escoltar, sense intervenir (va ser l'únic grup que no intervengué), Miquel Nadal; Maria Antònia Munar no va aparèixer. Els d'EU-Verds s'interessaren bastant més: com a mínim hi hagué sempre dos dels tres diputats. I, finalment, el PSM, que quasi tot el temps tengué els seus quatre diputats ben atents, excepte uns 5 minuts que Pere Sampol va sortir de l'hemicicle, un període que, per la poca durada, és fàcilment explicable per raons, probablement, fisiològiques. I com que res mai no se perd per un sol costat, també s'ha de constatar, amb justícia, que l'atenció dels periodistes que va ser total (una vintena de presències) durant el torn de preguntes, va sofrir, tot just acabar aquest, un sobtat atac de desinterès que buidà els seients, no passant en cap moment de la mitja dotzena els que seguiren el debat de política lingüística.

El resum quantitatiu del debat és que la mitjana d'assistència de Ses Senyories va ser de 26 sobre 59, la qual cosa suposa un 44% de seguiment. És vera que els diputats, sovint, se'n van del ple per raons ics i després tornen. No passa res. Però per com se va produir dimarts (les insulses preguntes amb seguiment massiu i, en acabar, aixecament automàtic de més de la meitat dels diputats), pel tema que se debatia, per les absències a temps complet (sobretot de Matas, Antich i Munar) i, tot plegat, pel desinterès absolut que denota, no deixa de ser molt cridaner. Sobretot perquè, després, el lector podrà llegir i escoltar les incendiàries i passionals opinions de tots que, en un sentit o un altre, pareixen no alenar si no és pensant en el català a Balears. No se'ls creguin. És pur teatre, en la majoria dels casos.