Himnes

02/12/03 0:00

El malentès hímnic de Melbourne, en la inauguració de la final de la Copa Davis, ha estat el punt de partida de distintes controvèrsies, a la tertúlia. Darrere les notes vivaratxes de L'himne de Riego ha vengut la discussió sobre el valor estètic i/o propagandístic dels himnes en general. El tema interessa, vulguis no vulguis. No oblidem que l'himnari de la Segona República Espanyola i de la Guerra d'Espanya (bellíssim a un costat o l'altre de les trinxeres), forma part de l'educació sentimental de dues o tres generacions. Parla n'Aquil·les, amb vocació erudita.

-Efectivament, i la que intentà posar-li José María Pemán era tan demagògica que no ha suportat el pas del temps. Els de la meva edat, però, encara vàrem ser a temps de cantar-la, si et plau per força: «Viva España, alzad los brazos hijos del pueblo español que empieza a resurgir. Gloria a la Patria que supo seguir sobre el azul del mar el caminar del so». -N'hi ha molts. Els segadors té una emotivitat profunda i l'Eusko gudariak deu esser un dels més aconseguits amb més economia de paraules. Per a nosaltres, els mallorquins, ja li val. Encara que potser ens escauria millor unes variacions ben fetes deVou-veri-vou.

-L'himne de la República data de 1820 i es va compondre arran de la sublevació del general constitucionalista Rafael de Riego a Cabezas de San Juan. El compositor fou Huertas, segons uns, o Gomis Colomer, segons uns altres. L'autor de la lletra fou el comandant Evaristo San Migue. Durant la primera guerra carlina era l'himne dels liberals i sofrí rigorosa prohibició durant els regnats de Ferran VII i Isabel II. Entrà dins la litúrgia de la Segona República per iniciativa de Manuel Azaña.

-De 1931 a 1939 substituí la Marxa Reiao Marcha Granadera, obra de Manuel Espinosa de los Monteros, escrita en el segle XVIII, himne de l'Espanya monàrquica en els XIX, XX i XXI. Durant la guerra, un decret de 27-II-1937 el declarà Himno Nacionade l'Espanya franquista. I un decret llei de 17-VII-1942 el reinstaurà de manera definitiva. L'arranjament fou obra de Bartolomé Pérez Casas, i el va fer devers el 1909, per encàrrec del rei Alfonso XIII.

-El curiós d'aquest himne és que no té lletra.

Aquest Pemán no tenia empena, fent de poeta. Ara record que quan va publicar, en plena guerra, el bestiaPoema de la Bestia y el Ànge, el mateix Dionisio Ridruejo, que encara era dels seus, el definí com «la más infortunada y ambiciosa de sus criaturas poéticas». La lletra de l'himne nacional va tenir més vigència per motius evidentment extraliteraris.

-Clarament propagandístics. La litúrgia dels feixismes estava minuciosament organitzada: uniforme, himne, insígnia, gest. Però la música és molt bona. Netament superior, al meu entendre, comparada amb l'himne republicà, de signe bastant sarsueler, fins i tot, si m'apures, pachanguero.

-No em diguis ara que La marcha granadera t'agrada més que L'himne de Riego.

-Jo ara parl de música strictu sensu, i no dels significats. Musicalment és superior, encara que com a himne de tot un poble, o d'un grapat de pobles, no sabria afirmar que funcioni.

-Quins són els bons himnes, per a tu.

-I La Balanguera?