El malentès hímnic de Melbourne, en la inauguració de la final de la Copa Davis, ha estat el punt de partida de distintes controvèrsies, a la tertúlia. Darrere les notes vivaratxes de L'himne de Riego ha vengut la discussió sobre el valor estètic i/o propagandístic dels himnes en general. El tema interessa, vulguis no vulguis. No oblidem que l'himnari de la Segona República Espanyola i de la Guerra d'Espanya (bellíssim a un costat o l'altre de les trinxeres), forma part de l'educació sentimental de dues o tres generacions. Parla n'Aquil·les, amb vocació erudita.

-L'himne de la República data de 1820 i es va compondre arran de la sublevació del general constitucionalista Rafael de Riego a Cabezas de San Juan. El compositor fou Huertas, segons uns, o Gomis Colomer, segons uns altres. L'autor de la lletra fou el comandant Evaristo San Migue. Durant la primera guerra carlina era l'himne dels liberals i sofrí rigorosa prohibició durant els regnats de Ferran VII i Isabel II. Entrà dins la litúrgia de la Segona República per iniciativa de Manuel Azaña.

-De 1931 a 1939 substituí la Marxa Reiao Marcha Granadera, obra de Manuel Espinosa de los Monteros, escrita en el segle XVIII, himne de l'Espanya monàrquica en els XIX, XX i XXI. Durant la guerra, un decret de 27-II-1937 el declarà Himno Nacionade l'Espanya franquista. I un decret llei de 17-VII-1942 el reinstaurà de manera definitiva. L'arranjament fou obra de Bartolomé Pérez Casas, i el va fer devers el 1909, per encàrrec del rei Alfonso XIII.

-El curiós d'aquest himne és que no té lletra.

-Efectivament, i la que intentà posar-li José María Pemán era tan demagògica que no ha suportat el pas del temps. Els de la meva edat, però, encara vàrem ser a temps de cantar-la, si et plau per força: «Viva España, alzad los brazos hijos del pueblo español que empieza a resurgir. Gloria a la Patria que supo seguir sobre el azul del mar el caminar del so».

Aquest Pemán no tenia empena, fent de poeta. Ara record que quan va publicar, en plena guerra, el bestiaPoema de la Bestia y el Ànge, el mateix Dionisio Ridruejo, que encara era dels seus, el definí com «la más infortunada y ambiciosa de sus criaturas poéticas». La lletra de l'himne nacional va tenir més vigència per motius evidentment extraliteraris.

-Clarament propagandístics. La litúrgia dels feixismes estava minuciosament organitzada: uniforme, himne, insígnia, gest. Però la música és molt bona. Netament superior, al meu entendre, comparada amb l'himne republicà, de signe bastant sarsueler, fins i tot, si m'apures, pachanguero.

-No em diguis ara que La marcha granadera t'agrada més que L'himne de Riego.

-Jo ara parl de música strictu sensu, i no dels significats. Musicalment és superior, encara que com a himne de tot un poble, o d'un grapat de pobles, no sabria afirmar que funcioni.

-Quins són els bons himnes, per a tu.

-N'hi ha molts. Els segadors té una emotivitat profunda i l'Eusko gudariak deu esser un dels més aconseguits amb més economia de paraules.

-I La Balanguera?

Per a nosaltres, els mallorquins, ja li val. Encara que potser ens escauria millor unes variacions ben fetes deVou-veri-vou.