Dissabte passat, en aquestes pàgines, Joan Mir, exdirigent d'ERC a Balears, se mostrava partidari d'una «nova estratègia cívica» per fer front a l'actuació i pensament únic conservador. Un exdirigent d'EU, a finals d'estiu, deia que ja no creia que dels partits derrotats balears poguessin sorgir propostes de futur vàlides per recuperar el poder, «que és l'únic que de veres val» i que era necessària una profunda renovació. Un exdirigent del PSOE balear mostrava la seva preocupació, fa un dies, «per tot, perquè no se veu res clar». Un exdirigent del PSM, fa més o manco un mes i mig, respecte a les bregues internes del seu partit resumia la situació: «amb els collons d'uns pots penjar els altres, i a tots els partits passa exactament el mateix». Un exdirigent d'UM confessava, l'estiu passat, que «a la meva edat, la veritat, no crec que vegi ja res diferent (a la majoria conservadora) perquè tampoc no veig capacitat d'idees noves ni en el meu partit ni a cap dels altres (dels derrotats)». Un exdirigent d'una organització social antigament prestigiosa deia, l'octubre, que «si no som capaços de generar noves idees, noves formes d'actuar, és impossible que puguem fer res, perquè la dreta (política i social) s'ha regenerat, encara que hagi estat involucionant, i pareix ser moderna quan en realitat és carrinclona, però ho pareix i nosaltres no». El lector se podrà creure o no l'autenticitat de les cites anònimes, si bé no és molt difícil afinar bastant sobre el noms i llinatges de cada autor perquè són coneguts, però com que no són opinions manifestades, excepte l'article de Mir, amb voluntat expressa de transcendència pública, no s'identifiquen. En tot cas, per a qualsevol persona que se mogui una mica per dins el «corral» de l'actualitat política, no ha de ser gens complicat trobar-se amb opinions semblants. És un estat d'ànim que comença a estendre's. Que els partits en la vida política i les organitzacions que des del món privat aspiren a tenir quotes de representació social i ideològica, necessiten una modernització a fons o, fins i tot alguns pensen per a algun cas, ser substituït per quelcom de nou. O això, o seguir com s'està ara, amb l'aclaparadora majoria conservadora, per molts anys.
Naturalment, els que no són «ex» sinó que encara estan en actiu comandant les miques i amb ganes de seguir, diuen que tot, o gairebé, s'explica per la lògica depressió postelectoral, la condició dels «ex» que no se resignen a ser-ho i perquè, entre una cosa i l'altra, hi ha moltes ganes de ganivetades i de passar comptes. Com sempre, segurament res no és blanc ni negre i tothom té part de raó. Tanmateix, aquesta vegada, i al contrari del que ha passat al llarg dels darrers 26 anys, pareix que sí que hi ha un cert bull que podria generar una elevació de la temperatura sociopolítica que acabàs per amenaçar la «nomenklatura» o «stashbliment» que en tots els anys de la democràcia ha protagonitzat l'esquerra, el nacionalisme i l'ecologisme, tant en les seves vessants polítiques com en les socials. Fins i tot alguns dels mateixos renovables se n'adonen i ho reconeixen no gaire conscientment quan s'aferren al darrer argument de, segons ells, pes: «és que no hi ha alternativa». És consubstancial a l'ésser humà creure's si no imprescindible sí almanco molt necessari. D'aquí, possiblement, les presumptes «constatacions» de la falta d'alternativa o bé de les crides a «recuperar» les «essències» que només uns, ells, serien capaços de definir i interpretar, o dels patètics intents de «liderat» social de no se sap què més enllà d'allò obvi que ja tothom veu. És un debat obert, el d'aquesta renovació o transformació de l'esquerra, nacionalisme i ecologisme social i polític a Balears. Res no és fàcil mai, i molt manco reconèixer, encara que sigui íntimament, el fracàs per no haver-se sabut adaptar a una realitat que els ha passat per damunt. Fa just quinze dies qui per edat hagués pogut liderar la renovació de tantes coses i per ves a saber per què no ha estat així, deia: «a mi, i a tots, l'únic que ens queda per fer és iniciar el camí perquè els que ens substituesquin puguin, sense posar-se cap termini però segur que serà llarg, començar a fer feina des de zero amb l'esperança que en un futur puguem tenir una altra oportunitat». Reconèixer la realitat és, sempre, un bon inici.
