Quan era infant, i ja fa anys i panys d'això, em contaven un conte que em provocava una por descomunal. M'ho contaven les meves cosines, quinze anys majors que jo, d'amagat de ma mare. La culpa no era del tot seva, jo els ho demanava. Era el de na Catalineta i la Freixureta. Na Catalineta era una criatureta molt bona al·lota, molt bona al·lota, i sempre ajudava sa mare i feia tots els encàrrecs que aquesta li manava. Un dia la seva mare li va dir: «Catalineta, ges vint cèntims i, amb aquests vint cèntims, vés a la carnisseria, compra una freixureta i en soparem». «Sí, ma mareta», va respondre na Catalineta, i ja és partida cap a la carnisseria disposada a fer l'encàrrec, més contenta que unes pasqües. Tanmateix, va trobar pel camí unes amigues que jugaven a conions i, com que li agradava molt jugar a conions, va posar-se a jugar amb elles. I juga que jugaràs, passaren les hores i va oblidar-se de l'encàrrec de la mare. A posta de sol va recordar-se'n que havia de comprar la freixureta, i va partir corrensos. «On vas, Catalineta?», li demanaven, a crits, les amiguetes. «A comprar vint cèntims de freixureta perquè ma mare pugui enllestir el sopar», responia ella sense aturar-se. En un tres i no res va ésser davant la carnisseria, però tot el seu esforç va ésser inútil perquè el carnisser ja havia tancat. S'acostava l'hora de fer el sopar, i na Catalineta no es veia amb cor de presentar-se davant sa mare amb les mans buides. Què faré, què no faré...? Res. Va posar-se a cavil·lar per veure com se'n podia sortir d'aquell embull. Mentre jugava amb les amiguetes, havia vist passar un mort amb el seu seguici camí del cementiri. Si s'afanyava, seria al cementiri abans que enfosquís del tot i com que la terra encara seria blana no trigaria gaire a desenterrar el cadàver, prendre-li la freixureta i arribar a casa abans que la mare posàs la paella al foc. I així ho va fer. Va obrir la terra, i amb un ganivet ben esmolat va desposseir de la freixura aquell pobre home que tot just acabava d'iniciar el somni etern. Na Catalineta no se'n podia donar passada de la seva gosadia. Ja tenia la freixureta! Més xalesta que l'ull del sol va arribar a ca seva i en féu present a sa mare. «Teniu, ma mareta, els vint cèntims de freixureta que m'havíeu encomanat». La mare, en veure-la tan grossa i estufada, aquella freixura, va estar ben contenta perquè havia de valer més, molt més, de vint cèntims. En va fer una bona fregitel·la. I en arribar son pare de la feina, tots tres s'assegueren a taula i en menjaren tanta com volgueren. Després d'haver sopats ben sopats, se n'anaren a jeure. Els pares al llit de matrimoni, i na Catalineta al seu dormitori, situat a l'altre cap de la casa. La polissona no es podia dormir de satisfacció. I que ho era, Déu meu, d'espavilada! Havien sopat com a reis, i ara disposava de vint cèntims per a gastar-se en caramels. Va endormiscar-se amb el somriure als llavis. Tanmateix, no va arribar a aferrar el so perquè va pensar-se sentir fressa. La casa era a les fosques. Deu ser el moix, va dir-se, que cerca rates per la cuina. Però passat un moment en va tornar a sentir, de fressa, ara més a prop. Instintivament va tapar-se el cap amb el llençol. Si parava l'orella, podia sentir clarament unes passes feixugues que s'apropaven a poc a poc. I a continuació de cada passa, una veu: «Catalineta, on tens la freixureta?» Era el mort, que reclamava allò que era ben seu. «Catalineta, on tens la freixureta?», demanava la veu, cada vegada més pròxima. I na Catalineta no podia tornar-li, la freixureta, perquè se l'havien menjada per sopar. I les passes: pam, pam, pam! I la fosca, cada vegada més espessa. Na Catalineta es va arraulir enmig dels llençols, i ja sentia les passes del mort dins el dormitori i la veu ben a prop: «Catalineta, on tens la freixureta?» Aquí s'acabava el conte, amb una grapada de pessigolles que em feien tirar els llençols enlaire. Tanmateix, m'adormia evocant aquella presència intangible que pretenia passar comptes. En cobrar coneixement, amb l'edat, vaig entendre que la veu monòtona i persistent del mort simbolitzava la mala consciència de na Catalineta. Per entendre'ns, tot i que els seus pares l'ompliren d'afalacs, els remordiments no la deixaven dormir. Això és tot. Si he recordat aquest conte, és perquè una altra Catalineta, la batlessa de Palma en concret, en reviu una versió ligth. Vull dir que hi ha una veu que la crida a l'ordre, però que no ve de l'altre món ni pretén fer-li por. En té prou recordant-li que a Son Sardina l'esperen per parlar del segon cinturó. I ho fa cada matí, quan s'alça el dia i tot convida a l'esperança. De manera que li amarga el croissant. Els fets són els següents: Cirer habita a les avingudes i té el bon costum d'acompanyar les seves filletes a costura. Van a Sant Francesc, concretament. D'altra banda, David és un adolescent de Son Sardina més viu que una centella. David va a Monti-sion i va reparar que gairebé cada matí es topava amb la batlessa. Més d'un cop va estar a punt d'atansar-s'hi per tirar-li en cara el fet que no vulgui escoltar la seva gent. Amb bones paraules, és clar. Volia dir-li, entre altres coses, que ell havia nascut i vivia a Son Sardina i que no volia que una carretera dividís el barri en dues parts. Finalment, va fer la passa. Si fa no fa, va plantejar-li: «senyora batlessa, quan vendrà a Son Sardina a escoltar els veïns?» La batlessa ni el va mirar. Però David va prendre coratge. I l'endemà va fer-se, altra volta, el topadís. Ara ja l'espera cada dia, prop de Sant Francesc. I sense perdre-li el respecte, li enfloca la mateixa pregunta: «senyora batlessa, quan vendrà a Son Sardina a escoltar els veïns?» Una sola vegada li va contestar, Cirer. Va ésser per a dir-li que hi ha decisions que un infant de la seva edat no pot comprendre, i que ja les comprendrà en ésser gran. En saber-ho, vaig pensar en l'altra Catalineta, la del conte, que per no sentir la consciència s'arraulia entre els llençols. La nostra Catalina, la batlessa, opta per fer-la callar amb una frase de compromís. Entre els Ciutat de Palma i el segon cinturó, aquesta batlia li haurà resultat molt cara. Sabent com pensa i veient el que fa, la seva contradicció és clamorosa. Té garantida una vida de malsons.