Umberto Eco, en una anàlisi publicada a Espanya ara fa un parell de diumenges, disseccionava el règim de façana democràtica instaurat a Itàlia pel magnat Silvio Berlusconi. Eco, amb la seva perspicàcia d'estudiós de tot allò que té a veure amb la cultura i la comunicació, analitzava la intencionalitat política de les contínues provocacions i sortides de to del primer ministre italià. Com bé deia Eco, Berlusconi és un personatge massa intel·ligent perquè creguem que «se li escapa» comparar un eurodiputat alemany amb capo nazi o declarar que el gran avantatge d'Itàlia per als inversors estrangers és que les seves secretàries són molt guapes. Les provocacions són deliberades i, per tant, responen a algun objectiu polític.
A Mallorca, la reina de les provocacions és Maria Antònia Munar, que ha elegit la qüestió de la immigració per a les seves sortides de to. Els immigrants creen inseguretat, els immigrants porten malalties infeccioses, els immigrants rebaixen el nostre nivell cultural... Ni la reiteració en el motiu ni el context en què tenen lloc les declaracions ens poden fer pensar en altra cosa que en actuacions ben premeditades. Les provocacions de Maria Antònia Munar, per tant, són susceptibles de ser vistes a la llum de l'anàlisi que Umberto Eco aplica a les del Cavaliere.
Un primer objectiu d'exabruptes com aquest és el de desviar l'atenció. En el cas de Berlusconi, es tracta de posar cortines de fum davant els múltiples processos judicials que l'assetgen. En el cas de Munar, es tracta d'ocultar les greus contradiccions amb la seva militància i amb la seva professió de fe nacionalista que li està creant el pacte de govern amb el PP. D'una banda, l'autovia Inca-Manacor, que té justament revoltada tota la ciutadania del Pla. D'una altra banda, l'obligat silenci còmplice davant l'ofensiva contra el català del PP (rebaixa de les exigències de coneixement de la llengua per als funcionaris, retall pressupostari, tancament de Som Ràdio, paralització dels avanços en l'àmbit educatiu...). UM ha arribat a a fer una campanya de promoció de la llengua que obvia el nom de la llengua i remarca l'orgull de ser «mallorquí»: el PP estreny molt.
Un segon objectiu de les declaracions explosives seria el de provocar les reaccions contràries i sortir com a víctima. Aparèixer com el blanc de totes les acusacions no és la conseqüència indesitjada de les declaracions, sinó l'objectiu que se cerca. Es tracta de guanyar-se la simpatia que susciten els que sempre apareixen com a víctimes permanents dels atacs dels altres. Berlusconi i Munar volen guanyar-se el paper heroic dels que són criticats per haver tingut la valentia de dir el que molts pensen i que callen per imperatius del que és políticament correcte.
Finalment, Umberto Eco parla d'un tercer objectiu, en certa manera derivat dels altres. Una vegada amollat el tro, amb les intencions tàctiques descrites, el missatge va fent forat. Les provocacions funcionen com allò que se'n diu un globus-sonda (posen a prova la receptivitat social al discurs obertament masclista o xenòfob), i van fent aparèixer com a acceptables posicionaments d'ultradreta. I aquesta «naturalització» d'actituds que poden resultar temptadores per a bona part de la població, al seu torn, revertirà en més suport per al partit dels que han tingut la valentia de dir les veritats. O les falsetats que alguns volen creure que són veritats.
