Mallorca, senyores i senyors, és això: terra d'excessius poetes i pintors (joves i vells), ja ho va dir qui ho va dir, i territori de temes recurrents: ecotaxes, models turístics, alemanys a la seva segona pàtria, el català que agonitza i els administradors d'altres agonies, entre elles la de foravila... i en Barceló a la Seu. Tammateix, tornem-hi torna-hi, un servidor no en vol fugir del corrent d'escriure sobre en Barceló. I no per esbrinar si la seva pintura és més «Símbol que Metàfora» o si la seva evolució pictòrica «és en espiral», això ho deixarem per als experts del diari o per als argonautes del zodíac dels artistes famosos, o, si es vol, per als xamans de catàleg d'exposició. Avui, vet aquí que farem com en les biografies dels artistes molt famosos, talment Van Goghs, Gauguins, Dalís i Picassos: les anècdotes de les seves vides tenen tendència a convertir-se en categories. Bajanades que són interpretades com a elements creatius, fets quotidians elevats a afeccions causals i, de fet, són més «casuals» que causals, al seu quefer pictòric. D'això es tracta ara. És a punt d' estrenar-se la pel·lícula sobre el pintor Jakson Pollock, la qual cosa fa que em prepari i, per això, els serviré algunes anècdotes que poden ser elevades a categories, a trames de l'storyboard del film que previsiblement s'haurà de fer sobre en Barceló, o no, en un futur, quan en Miquel sigui, encara, més famós del que ho és ara.

Una. Felanitx, es fa una subhasta per al viatge d'estudis. Es demanen pintures a artistes locals, entre ells en Miquel Barceló. L'única que no es va vendre fou la d'en Miquel. La d'en Maikel «Figaseca» fou la més cara, la del pintor de figueres, Maimó, també es féu amunt. La pintura d'en Barceló era com una retxa, que va estar penjada molts d'anys a la benzinera d'un parent seu, un tal Artigues, que ara, supòs deu estar ben satisfet amb la feta. No cal fer un paralel·lisme amb el cas que a Einstein el suspengueren de Física.

Dues. Em crida el meu amic LL.M., serverí casat a Manacor: «he llegit el teu article i estic content de no ser un 'no ningú', jo en tenc de Barcelós, que te pensaves! No ho dic molt perqué no em prenguin per un pollastre d'aquests que ara escainen tant. Tenc un Barceló amb una vasa d'ametller que la me va dur ell. Hi ha repartits pel quadre un estol de pèls, són com pèls de cony, supòs que de la seva al·lota d'aquell moment. Saps que hi vaig trobar la jornalera, un dia, que els anava llevant del quadre, un a un, amb molta dedicació... Amb un crit, la vaig aturar, li vaig haver de dir que cada pèl d'aquells valia milions perquè ho entengués. Què trobes? A més hi ha com unes sobres de fideus de caseta pels baixos del quadre, supòs que de qualque menjar que els va sobrar, després de fer l'amor...» Li vaig comentar que aquesta contarella («si non é vero, é ben trobato») revaloritzava la pintura i vaig pensar que, certament, sí, tornant al tema de l'anecdotari i les categoritzacions en les vides dels artistes famosos. No fou Jean Michel Basquiat qui emprava sang, bilis, orina, excrements i altres desfetes a alguns dels seus quadres...? Cosa de genis? Vols que te digui...

Tres. En Tomeu Payeras, «L'amo», em contava dins l'aigua de Caloscamps a l'ombra dels tamarells, la seva teoria de l'existència de gent que despréèn energia i de gent que en xucla, situant-hi el nostre conegut Joan «Metxo» com un gran xuclador energètic de per la Colònia de Sant Pere, curiosament el lloc on en Barceló trià per tenir-hi una de les seves cases: la Devesa de Ferrutx, ben davall el Bec de Ferrutx. La Colònia de Sant Pere, ai las!, aquell lloc que tenia un port amb porta i quan feia mal temps, la tancaven. Al poc em trob amb Jeroni «Murtó», ceramista, de la teulera d'Artà on Miquel Barceló s'inicià en l'art de modelar i reinterpretar el fang (deconstruir diria, ara, algun cursi que hagi estat un pic mai a El Bulli de Cala Montjoi). La nostàlgia i el desencís del ceramista «Murtó» és ben patent perquè, davant més gent, em diu que en Barceló és un desagraït, «va ser un okupa de la meva obreria de fang». Bé, no sempre el qui és més pobre és el més bo, ni tampoc, com se sol dir «No basta amb ser en Galileo Galilei, a més, s'ha de tenir raó». Què vull dir amb això? Que entenent la cremor d'en Jeroni, el toc creatiu, l'alè dels déus, la mà dels àngels, o dels dimonis, de la creativitat, no entenen les històries domèstiques, carregades de raó; ni les possibles injustícies comeses al nostre cap de cantó. I no és una justificació de l'artista, famós, tímid, maleducat o sull o, seguint la teoria de «L'amo», del desprenedor o xuclador enèrgetic, si es vol dir en termes hippies, ara que, diuen, retornen els seixantes. És així, fa mal aclarir-ho, val més anar ulls clucs en aquest debessei. El cas és que, vaig entrar un dia al taller -una teulera en deien, una olleria- del ceramista Murtó poc després que en Miquel Barceló hagués après, segons en Jeroni, a fer coses i a digerir el fang. Era com un «after match», encara hi havia fruita que s'havia pansit, un polp que s'havia acartronat en terra, d'un fil d'estendre hi penjaven pagells, sards, donzelles i serrans, secs com un bacallà o arengades de bóta. En Jeroni em va vendre quatre o cinc peces, fetes d'alguna manera a l'unissò, com si fossin les coses que feia amb en Miquel: «sive Barceló», com deien els llatins antics. Són les meves peces de fang «Barcelós», fetes pel seu «maître a ceramique», Jeroni. Les tenc al meu jardí zen de Sant Joan. «No m'ha tornat a dir ni bon dia!» Es queixava en «Murtó», «li demanaré la 'coautoria' de les peces que vam fer i exposar, ja t'enviaré l'acte de conciliació, tothom que el coneix ja ho diu...»

L'artista: un ariet contra no se sap qui, no en faltaria d'altra. Barceló a Mallorca esdevé una eina de combat. Els partidaris de Barceló, els qui diuen que el coneixen, els qui vertaderament en saben, els qui n'abusen, darrera d'ell n'hi ha molts que espigolen. Com un servidor, fent aquest article. Quan arribin, per mar, les peces fetes a Vietri sul Mare, per anar a La Seu, es reemprendrà la polèmica, els hi pos messions, sobre el pintor més famós que té Mallorca. Amb o sense pèls de cony, amb o sense la coautoria d'en Jeroni, amb o sense les metàfores esdevinduges espirals o una cosa així, més o manco... Perdonin, però com més vell em faig, ja ho he dit, més m'interessen les anècdotes i més em despisten les grans categories.

Climent Picornell, professor de la UIB