Poc abans de les eleccions de 1999, un destacat dirigent del PSM em confessà que, des del punt de vista del profit partidista, tant li era que el PP obtingués la majoria absoluta, com que es conformàs un Pacte de Progrés. Digué, més o manco: «Si el PP guanya, el sector menys autonomista del PSOE anirà a per n'Antich i es produirà una escissió, que a la força vindrà cap a nosaltres». Ara, el PSM, amb perdó, també està una mica amb els calçons baixos. No obstant això, de la mateixa manera que l'entorn de l'expresident ha jugat fatal les seves cartes des de l'endemà del 25 de maig, la «nova majoria», faria bé de no excedir-se. Els votants saben que hi ha vida fora del PSOE, com demostra -qui ho hauria de dir?- el fet que a les darreres convocatòries han consolidat EU com a una organització a l'alça a Euskadi, a Madrid i a Catalunya, llocs on els socialistes perden posicions. A l'espera que es demostri el contrari, els ecoesquerrans són l'única organització d'abast estatal que pareix haver superat el nacionalisme.
Aquí, a Mallorca, quasi posaria messions que alguns dels més conspicus antinacionalistes exigiran la il·legalització de la pel·lícula Master and Commander, un film basat en les novel·les de Patrick O'Brian. Al marge que a l'Espanya de les oportunitats els esmentats epítets només poden ser aplicats a José María Aznar, resulta que un dels protagonistes de la història, Stephen Maturin, és un declarat independentista català que no es menja els nins ni persegueix amb una porra els immigrants -com sí faria Pacte per Catalunya, el partit que demana «Un millor control de la immigració» i que el 16N assolí la impressionant xifra de poc més de quatre mil sufragis al Principat de Catalunya, sense que cap organització mallorquina s'hagi donat per al·ludida. Qui sí demana que deixem que els nins s'hi acostin és Michael Jackson. Tan sols la intervenció de la policia nord-americana ha evitat que la imatge de les Balears hi quedàs promocionalment associada. El company Julián Aguirre informà dissabte que la coneguda com a Operació Jackson havia rebut el vistiplau de la Conselleria de Turisme. També és gent en tràmit d'entrar en la vida adulta l'encarregada de respondre a la peculiar manera d'entendre el bilingüisme que té el Partit Popular: Joves per la Llengua s'ha entrevistat amb Jaume Matas i amb Miquel Ramis mentre que no se sap què fan els germans grans a part de rodes de premsa (ja heu signat la campanya oculta Per una tv autonòmica en català i de qualitat a www.ocbweb.org?). Dues coses abans de sortir de l'apartat infantil i juvenil: a) Si les meves fonts no van errades, Tomeu Martí, que darrerament es mostra entusiasta amb les renovacions a la societat civil, era diumenge a Barcelona, a la festa d'ERC i b) Una nina de deu anys, amb més sentit comú que algun publicista ja granat, respongué així a la seva mestra: «A Catalunya xerren un mallorquí una mica diferent i li diuen català». A mi, m'agradaria deixar d'escoltar algunes beneitures com aquella que només un escó separa l'esquerra del Govern: el PP té 30 diputats i els progressistes en sumen 26. N'hi ha, doncs, quatre de diferència. Tampoc no entenc segons quina mena de complexos a Mallorca, ben comprensibles a Eivissa. Els partits que eren per una major protecció del territori i que se sentien còmodes amb la política lingüística de l'anterior govern -Joaquín Rabasco els enumerà en un famós cartell amb fotografies de Munar, Antich, Sampoi Grosske- sumen més vots que la resta. I veure això no significa passar alt que l'anterior Govern no va saber o no va poder resoldre les qüestions més urgents: com l'accés a l'habitatge, les carreteres i la degradació de l'escola pública en les zones urbanes, qüestions totes elles agrupables en l'apartat de les polítiques socials.
