Novament, Zapatero ha forçat una situació que implica assumir riscs enormes a canvi d'un rèdit més que discutible, si és que n'hi ha qualcun. Preparà el Comitè Federal del PSOE perquè no s'hi expressassin crítiques a la possibilitat de pacte PSC-ERC de tal manera que a la pràctica s'ha encadenat al futur de Pasqual Maragall, el qual és molt discutible que en tengui, de futur, fins i tot si fos president de la Generalitat. Molt li deu deure, Zapatero a Maragall, per fer això. L'actitud de Zapatero i de la direcció del PSOE no s'entén racionalment. La situació política catalana està definida, per sobre de qualsevol altra consideració, pel fracàs del PSC (tots els altres o pugen: PP, IC i ERC, o guanyen: CiU; l'únic que baixa i perd és el PSC). Pretendre que tenen el lideratge de la possibilitat de formar un govern de progrés català és pura propaganda. A Catalunya, el lideratge, ara per ara, correspon a ERC, que és la força que té tots els asos en la mà. El missatge del Comitè Electoral del PSOE el que fa, a la pràctica, és assumir per a tot Espanya el que ha fet el PSC a Catalunya: no reconèixer la derrota i posar-se en mans del que decidesqui ERC. Per a la supervivència de Zapatero és un desbarat de conseqüències dramàtiques. És com si haguessin perdut el sentit comú, els socialistes. Són com aquells jugadors que aposten, perden, i enlloc de rectificar i d'anar-se'n a ca seva a esperar millors temps, insisteixen: doblen aposta, perden; doblen, perden... i així, aferrant-se desesperadament a l'esperança d'un cop de sort, acaben per perdre-ho tot, inclosa la roba.
Perquè fins i tot si Maragall fos president de la Generalitat, Zapatero no hi guanyaria res. Al contrari. Amb una ERC impressionant i un PSC fracassat, si Carod envia CiU a l'oposició, haurà de tapar intensament i ràpidament el flanc d'oposició nacionalista. Amb les actuals circumstàncies, si ERC opta per enviar els guanyadors a l'infern i per investir president el derrotat, CiU se revinclaria amb fúria i provocaria que les pròximes eleccions generals a Catalunya fossin, a la pràctica, un examen per al pacte ERC-PSC (recordaria molt el panorama balear entre 1999 i 2000). Una situació si més no complicada per a ERC. No seria el mateix que si els conservadors nacionalistes haguessin perdut, que estarien abatuts anímicament, i ERC tendria, amb el PSC, tranquil·litat per endavant. CiU ha guanyat clarament. Furtar-li el poder requeriria per part d'ERC de fer passes immediates per tapar el flanc nacionalista. O sigui, dir i fer quelcom substancial en els primers mesos de govern, en clau nacionalista. No fa falta tenir massa imaginació per suposar què significaria això pel PSOE i per a les aspiracions de Zapatero en vistes a les eleccions de març de l'any que ve. No reconèixer la derrota no aporta res. Ni a Catalunya ni a tot Espanya. I si el que se vol és tenir la presidència catalana socialista, com sigui, el missatge que se llança és, efectivament, que els socialistes, tot i perdre, fan el que sigui pel poder. Hagués estat molt més pràctic no fer tant de renou i esperar esdeveniments. I només quan s'hagués aclarit un poc el panorama, explicar quin és el límit de la negociació. Així se demostraria si no liderat sí almanco decisió i claredat d'idees. Ara l'únic que se demostra és desesperació pels càrrecs. La passa donada és tan impossible d'entendre en termes de racionalitat política que només pot respondre a un fet. A que els rumors que corren siguin certs i que el pacte, secret, ja estigui fet, entre ERC i PSC, des de fa temps, i que el que reclamava ERC era una posta en escena de tot el PSOE demanant públicament i formalment l'acord. I sense condicions. Que és el que a la pràctica va fer despus ahir el Comitè Federal. Però és que així i tot, les circumstàncies no canvien. El PSC no hi guanyaria res (Maragall sí, però només ell, no el partit), el PSOE hi perdria molt, i Zapatero potser tot. I no en parlem ja si resulta que al final ERC opta pel pacte amb CiU. Aleshores significaria que o no hi havia pacte secret, i per tant ja sí que seria impossible entendre res de res, o que els hi haurien pres el pèl, als socialistes, la qual cosa encara seria pitjor. L'aposta de Zapatero existeix, no se sap què espera guanyar i tot els resultats possibles que se veuen són entre dolents i pitjors. Estranya aposta.
