L'arc parlamentari resultant de les eleccions autonòmiques catalanes de diumenge passat deixa dues possibilitats bàsiques de govern (deixant de banda les variants de governs de concentració o de governs en minoria, improbables però no impossibles): el bloc nacionalista CiU-ERC o el tripartit d'esquerres PSC-ERC-ICV. Esquerra Republicana té, per tant, la pella pel mànec, i haurà de decidir si la cambra més fonda de la seva ànima és nacionalista o és d'esquerres. De moment, ha començat insistint en el brindis al sol del govern de concentració nacional (un absurd democràtic) i repetint els missatges d'equidistància i de recerca del millor postor. Diuen, per exemple, que enlloc no està escrit que les presidències hagin de ser per als més votats: a Mallorca podríem explicar algunes coses sobre les perversions democràtiques a què es pot arribar partint des d'aquesta incontestable constació. Al final, a ERC no li quedarà més remei que enfrontar-se al mirall i decidir si la fibra nacionalista li fa donar una pròrroga immerescuda al règim pujolista o si obeeix al mandat de les urnes de fer un canvi cap a un govern progressista.
Esquerra Republicana de Catalunya ha fet una molt bona campanya. El discurs de Carod-Rovira, amb la seva insistència en la construcció nacional a partir de la voluntat ciutadana de constituir-se en país més enllà de les diferències d'origen o de llengua, i amb la seva insistència en un nacionalisme íntimament lligat a la qualitat de vida i als serveis públics de qualitat, ha de merèixer la simpatia de la gent progressista. Ara, amb el seu espectacular ascens electoral, s'enfronten a un dilema que té implicacions que van molt més enllà del càlcul de les conveniències de partit. ERC decidirà, al cap i a la fi, si ordena la política catalana segons l'eix que separa els nacionalistes dels «no nacionalistes», o si l'ordena segons l'eix dretes-esquerres. Simplificant, ERC ha d'elegir entre l'aposta patriòtica de continuïtat o l'aposta pels venerables valors de l'esquerra, que són els de la igualtat i les llibertats i que avui també han de ser els de la sostenibilitat. Les implicacions del dilema van, també, més enllà de Catalunya. Ordenar la política catalana segons l'eix de la fe nacionalista significaria aprofundir en la línia de fer de la qüestió nacional (o les qüestions nacionals) el centre absolut de la vida política espanyola. Naturalment, les implicacions també hi seran per a les Illes Balears, on la brutalitat desenvolupista i autoritària del pacte PP-UM fa urgent que hi hagi claredat en la percepció de la necessitat de mantenir l'eix conservadors-progressistes com l'eix bàsic de l'alternança possible. I les implicacions també hi són per al PSOE estatal, que, amb les veus dels Bonos i dels Ibarras i dels que clamen per pactar amb l'enemic pujolista per barrar el pas a l'enemic separatista, revela que també està a punt de caure en la trampa de fer de les qüestions d'identitat i pertinença la raó suprema de la política espanyola. Un panorama difícil i apassionant, davant el qual, i des de la simpatia expressada més amunt, les persones progressistes de les Illes hauríem d'enviar a ERC una felicitació i un prec: conservau la lucidesa progressista.
