Zapatero ha de posar ràpidament ordre dins el PSOE o la pròxima primavera aquest partit pot tenir un fracàs electoral històric. Les paraules del president extremeny, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, afirmant que «m'importa un rave i tres llets el que pacti Maragall a Catalunya», demostra l'estat de nerviosisme en què viu aquesta formació, incapaç d'articular un projecte comú per a tot l'Estat.

És intolerable que Zapatero consenti les sortides de to d'Ibarra. Si aquest senyor és avui president de Comunitat és perquè l'empenta de catalans i bascs en els anys setanta féu possible la creació de l'Estat de les autonomies. Sense aquestes dues nacionalitats, és molt probable que Extremadura continuàs en mans del centralisme més dur i insuportable. És que Ibarra no recorda què eren Las Hurdes fa només dues o tres generacions? És que no li han contat a Ibarra com els extremenys en els anys seixanta emigraven a les zones turístiques amb una somera i venien botijos pel carrer? I de les massives emigracions a França i a Alemanya de fa només una generació, no se'n recorda? Què féu el centralisme per Extremadura? Catalunya i Euskadi aixecaren la bandera de l'autonomia i això suposà que els extremenys, com tants d'altres, començassin a sortir del pou.

És increïble que un president socialista pugui expressar el seu menyspreu contra un company de partit que, com Pasqual Maragall, és el cap de l'oposició de Catalunya, la comunitat més dinàmica de tot l'Estat. On va el PSOE per aquest camí? Més enllà de la seva incapacitat per trobar un model d'Estat que, almanco, unifiqui el partit en uns objectius comuns, tot fa pensar que la indignació d'Ibarra, o del mateix José Bono, té unes motivacions menys confessables, i és que és molt possible que ja treballin per l'època post-Zapatero, en la qual, pel que sembla, volen imposar un model jacobí espanyolitzat de progressisme que pot ser catastròfic per al futur de l'Estat.