El triangle

Deixant de banda el PP d'Aznar, que continua encaparrotat en la vella idea de l'Espanya imperia, tancada i curta de mires, i de certs elements folklòrics del PSOE com Rodríguez Ibarra i Pepe Bono, cada vegada més convertits en demagògics personatges de novel·la costumbrista, el progressisme espanyol més lúcid comença a analitzar amb seriositat les qüestions basca i catalana. Veuen que la cohesió d'Espanya només serà possible des d'un nou model d'Estat. De fet, els fracassos espanyols han estat fruit de la incapacitat d'adaptació de les superestructures polítiques a les bases econòmiques, sobretot de la perifèria, sempre més dinàmiques i obertes que ecerrado i sacristía messetari. Des de la germania a la guerra dels segadors (que esclatà en paral·lel a la independència de Portugal), des de la guerra de Successió a la Guerra Civil del 1936, el model d'Estat sovint ha estat en joc. Espanya no pot funcionar mentre totes les decisions de transcendència és prenguin unilateralment a la Corte de los milagros, on es pensen que viuen a Letizia en el país de las maravillas. Espanya només es cohesionarà si s'estableix un triangle de decisió, de pes i d'influència, que col·loqui a cada vèrtex Madrid, Barcelona i Vitòria en un pla quasi d'igualtat. A això n'hi ha que li diuen federalisme asimètric -amb més poder decisori per a les nacionalitats històriques. En realitat és una qüestió d'equilibri. Catalans i bascs, com a motors de l'avanç d'Espanya cap a l'Estat de les autonomies, tenen dret a aportar la seva experiència i pes per a la conducció del conjunt de l'Estat. Cal avançar cap un model de triangle decisori, de tricapitalitat, que serveixi de mirall i exemple a les altres autonomies perquè trobin més caus de comprensió a l'hora de reclamar a l'Estat central.