El cap de setmana passat he vist La pelota vasca. M'han contat que als cines de Madrid hi ha gent que en surt indignada: Esto es intolerable -en diuen. Però per què és intolerable que algú, com Julio Medem, hagi tingut la gosadia d'oferir l'oportunitat que hi pugui dir la seua a tohom que tengui cosa a dir sobre el conflicte basc. Per què no hi ha llibertat d'expressió a la majoria de mass media espanyols quan toca parlar del tema basc? Em revolta que els mitjans de comunicació espanyols de titularitat pública (dels altres ni en parl perquè no els financiam via pressuposts generals de l'Estat) siguin tan sectaris, monocordes i excloents. Per açò, la pel·lícula de Medem és un oasi de llibertat: l'espectador pot sentir les raons d'uns i altres, i pot fer-se una opinió sobre el que està passant a Euskadi des de fa molts anys. Perquè les arrels de la violència vénen d'enfora i per acabar amb ella cal anar a les arrels del conflicte. Tanmateix, el govern del PP, amb el seguidisme mesell del PPO (principal partit de l'oposició), no vol fer aquest camí. Si més no, mentre el terrorisme sigui utilitzat com a graner de vots a Espanya.

En la pel·lícula, impressiona sentir parlar el secretari de JJ.SS. que va patir un greu atemptat d'ETA i hi va perdre una cama; no obstant aquest fet terrible, no ha perdut l'equilibri i la serenor per racionalitzar el conflicte. Impressiona sentir les víctimes d'ETA -i també les del GAL- i veure el sacrifici de les persones que s'han de desplaçar periòdicament a Andalusia i a Canàries per poder visitar els seus familiars empresonats... Impressiona sentir la resposta de Felipe González quan li demanen si els GAL eren «terrorisme d'Estat» (el deu trair el subconscient). Bé: hi ha tantes coses...! Ara entenc millor que l'ambaixada espanyola a Londres, per primera vegada d'ençà que es fa el festival de cinema a la capital britànica, i coincidint amb la projecció del documentaLa pelota vasca, retiràs la subvenció que venia atorgant al festival. Justament, ves per on, la ministra d'Exteriors, Ana Palacio, justificava la decisió «per motius estrictament pressupostaris». El director del festival, José Luis Escudero, ha lamentat l'actitud del govern espanyol i recorda que el festival «sempre ha volgut reflectir la pluralitat d'Espanya a través de la seua cinematogrtafia».

A La pelota vasca no hi surten -per voluntat pròpia no hi surten, perquè no ho han volgut- els Iturgaiz, Mayor Oreja, Redondo Terreros, Rosa Díez, Edurne Uriarte..., que, en canvi, sí que surten, dia sí dia també, repetint la mateixa maçó: que ells són els demòcrates i els altres els violents. Un discurs maniqueu que posa dins el mateix sac els assassins d'ETA i el nacionalisme democràtic; un discurs incapaç de matisar ni de ser mínimament crític amb el nacionalisme espanyol, que els vessa per les orelles. Com diu Arzálluz en una seqüència del documental, els nacionalistes excloents de l'Estat-nació necessiten en la seua paranoia trobar una bèstia negra, qualcú a qui satanitzar... I aquest som jo -explica el president del PNB.

Incapaços d'avançar en el diàleg, com recomanen els experts en pacificació de conflictes sagnants de llarga durada, estan demostrant aquests personatges una miopia o manca de visió democràtica de dimensions catedralícies.

Del Pla Ibarretxe, parlem-ne. Qui ha de decidir el que volen fer els bascos amb el seu territori: els espanyols o el bascos? O els bascos espanyols i els espanyols que resideixen als territoris bascos? Pel que he sabut llegir, el model que proposa el pla en cap moment es decanta per una ruptura amb Espanya. Per tant, si Ibarretxe guanyava el referèndum, el País Basc continuaria essent Estat espanyol, però d'una altra manera diferent a la d'ara. Ho serien des de la llibertat d'haver-ho pogut decidir, o sigui, segons la voluntat dels bascos. No només dels nacionalistes bascos, sinó també dels nacionalistes espanyols que viuen al País Basc, i dels qui no se senten nacionalistes. Seria el resultat majoritari el que decidiria. Pel que fa a les competències, el tipus de relació establerta amb l'Estat, la Seguretat Social d'àmbit basc o de caixa estatal única, el poder judicial, etc., tot i ser qüestions importants, són de segon ordre, per davall de l'exercici fonamental de democràcia que suposa poder votar des del propi País Basc el pla Ibarretxe o el que sigui. Si el govern tripartit (PNB, EA i EU-EB) aconsegueix fer la pregunta, ja haurà obtingut una gran victòria, encara que la resposta fos que no. El PP i el PSOE saben que, ni que fos així el resultat, allò que s'hauria trencat seria el motlle de «legitimitats» que, d'ençà de l'Espanya de Felip V, ve encaixonant les diferents nacions de l'Estat i que va fer dir a qualcú que Espanya era una presó de pobles. ¿Qui va crear aquest «encaix»? La Constitució de 1812, les convulsions del segle XIX, les dues repúbliques, la dictadura de Primo de Rivera, la del generalíssim Franco, la de Suárez, Tarradellas, Felipe, Aznar..., tot neix del centralisme del rei Borbó Felip V, que s'imposà per la força de les armes. Aquesta ha estat fins ara la raó última de tots els actuals consensos políticament correctes. I no podria deixar de ser-ho? És clar que sí, en una democràcia madura. Tal volta perquè no han cregut mai en la profunda potencialitat de la democràcia, personatges com el Sr. Cuevas, el president de la Confederació espanyola d'organitzacions empresarials, exhorta Aznar perquè no ho permeti, i Aznar exhorta la Guàrdia Civil perquè no ho permeti, i els poderosíssims aparells de l'Estat es posen en guàrdia: No, no ho permetran -es conjuren. Si cal, promouran un altre 2 de Mayo, un altre Montejurra, si no fan un cop pitjor. Todo por la patria. O sigui: tot per mantenir una Espanya que no vol deixar-se estimar (només s'estima des de la llibertat), sinó que prefereix encollar-nos a tots -tant als qui estan encantats de la vida amb aquests lligams i s'entusiasmen adorant el toro d'Osborne amb banderes incloses, com als qui no es volen deixar posar cap jou a la força. Parlant de forques, diu el refrany castellà que «a la fuerza ahorcan».