La llengua de la poesia de Biel Florit és d'una gerdor -tendra i fresca- reconfortant, com la d'un doll geliu de font de muntanya, realment tonificant i reparadora. Reparadora, òbviament, per la desmoralització i el cansament que ens produeix la degradació a la qual veim sotmesa la llengua quotidiana: no sols es tracta que es vagin perdent molt de vocabulari i molts de girs i expressions ben nostres, sinó que fins i tot es fa malbé la mateixa fonètica, el so de la parla. Així, encetar un llibre com Somada, que acaba de publicar-se a Pollença (El Gall Editor, col·lecció Trucs i baldufes) és tot un goig per a la sensibilitat idiomàtica i poètica de qualsevol.
En Biel Florit ens posa damunt la taula 35 poemes molt ben posats -valgui la redundància-, perquè quedin i ens facin entrar en gana de més. I aquesta és la feina dels poetes de debò. La qual, per descomptat, no és mai una mera logomàquia, malgrat que les paraules i els sintagmes hi siguin tan decisius. Perquè els significats van tothora ineluctablement aferradíssims als significants. I, en definitiva, el poeta ens transmet uns continguts; ens comunica o notifica bocins de la realitat que l'envolta, tal com ell la percep; vol més que res que els seus poemes i els seus versos siguin retents. I, com apunta Tomeu Martí en el seu pròleg, «la poesia és en mans d'en Biel un lleuger llapis al qual cada vegada, a cada nou llibre que concep, li treu la punta més fina».
Formalment, m'han agradat especialment una sèrie de poemes breus, de versos molt retallats i de discurs contingut i llampant, als quals no sobra ni manca res per a felicitat del lector: Coherència difíci, amb la cinglada del vers que proclama «casa sense sotilada no té goteres»; De vegades m'han dit poeta, amb unes rimes devastadores, que fan forat i tapen; El Caire, horabaixa, una nota de viatge, que no se sap si és real o imaginari -i tant és-, ben eixorivida; No hi ha caliu, cinc versos que no em sé estar de transcriure: «Talment la llenya de figuera a la foganya, / passa de flama a cendra sense caliu. / Així també molts homes. / Tantes comeses! / Algun poema». Perquè el poeta de Sineu i Cala Gamba -quina necessitat tenim de ser d'un sol lloc?- és extra-
ordinàriament honest -vull dir que sempre juga net-, amb si mateix i amb el lector. Bona prova n'és un altre poema breu que es titula L'ofici i que cal no perdre's, en el qual ens confessa que de vegades no el mou exactament el Verb sinó el verb, que ell sap massa bé que no és exactament el mateix.
La saviesa de Biel Florit -sempre amb els peus en terra- és una saviesa immediata, accessible, directa, sense pretensions grandiloqüents o estètiques, sense efusions fora de lloc també però tremendament efectiva. I les seves sobtades ironies igualment són d'allò més tonificant, com quan declara ben seriós: «Quan la teva filla es pugui presentar a oposicions a reina, / jo també seré monàrquic».
I, malgrat les emputades circumstàncies que li fan dir «potser caldrà fer el boliquet i cercar recer / allà on és possible mirar encara créixer l'herba», sempre resulta un decidit i gairebé cabota partidari de péixer l'esperança, com titula el poema que comença: «I seguesc alimentant l'esperança de la nissaga / talment com ma mare peixia els indiots desmenjats». I a continuació ens descriu fil per randa com ho feia. Tot plegat, la comesa d'en Biel Florit és d'una noblesa i d'una necessitat indubtables. I Somada, sens dubte, un dels punts més alts de la seva trajectòria. Amb llibres així es fa paret de bon de ver.
