La matança de «carabinieri» i soldats italians, a més de les víctimes iraquianes de quasi sempre, demostra un cop més que els activistes de Saddam obeeixen una estratègia perfectament marcada d'on han d'atacar. Saddam intenta evitar que els Estats Units convencin l'ONU d'enviar-hi tropes i que això permeti alleugerir el pes bèl·lic que ara recau en mans nord-americanes. Però atacs com el d'ahir fan cada pic més llunyana aquesta possibilitat. Aquests fets vénen a sumar-se als atemptats contra la seu de l'ONU i de la Creu Roja, i demostren que Saddam -segurament amb notables suports exteriors- ha decidit envestir tots els occidentals sense distinció.

També cal destacar que aquest atac suïcida ha castigat durament els «carabinieri» que estaven formant policies iraquians lleials a Washington. Saddam pretén impedir que els «invasors» puguin crear el seu propi Estat i que siguin iraquians els que assumeixin la tasca de caçar els activistes. I Bush i els seus aliats es troben entre l'espasa i la paret. Fins quan podran mantenir els seus soldats en un estat de tensió constant, suportant una despesa enorme i perdent les esperances de poder pacificar el país? Bush comprova ara el gran error que suposà envair l'Iraq a partir d'una decisió unilateral i voluntarista. No s'ha pogut aportar la més mínima prova que Saddam tingués intervenció directa o indirecta en els atemptats de l'11 de setembre, ni molt menys que emmagatzemàs armes de destrucció massiva. Però allò segur és que ara els grups més radicalitzats del món àrab acudeixen a ajudar-lo. Saddam té suïcides a les seves ordres i l'enfilall d'atemptats de cada dia són fruit d'una enèrgica direcció política de la resistència. Bush pot pagar l'any que ve el seu immens error amb una derrota electoral, i és probable que el poble nord-americà demani canviar de rumb.