El dia de la química

La Química gaudeix a vegades de mala premsa, s'utilitza la paraula amb accepcions que no recull cap diccionari com a sinònim de tòxic, artificial o delictiu. Molts fan un sofisme equivalent a confondre el Codi Penal amb el delicte, o els missers amb els delinqüents. Segur que no heu llegit mai que l'augment de robatoris és culpa del Dret? I doncs a la Química se la maltracta d'aquesta manera i és enormement injust.

La Química és una ciència que ha creat un llenguatge específic per explicar la matèria. Just ara per exemple s'ha reeditat la cinquena edició actualitzada d'Introducció a la Nomenclatura Química Inorgànica i Orgànica del Prof. Joaquim Sales (catedràtic de Química Inorgànica de la Universitat de Barcelona) i Jaume Vilarrasa (catedràtic de Química Orgànica de la mateixa Universitat) editat per Editorial Reverté. És aquest un llibre històric i molt útil, per mi la primera edició (on s'agraeix l'ajut del nostre amic Joan Alegret) fou una de les eines que me possibilità fer la docència en català. Una de les coses que resulta més evident de la lectura d'aquest llibre és el rigor i la preparació intel·lectual dels dos autors, el llegir les notes a peu de pàgina on es consideren les arrels etimològiques de les paraules emprades segons la normativa de la IUPAC (International Union for Pure and Applied Chemistry) és una pura delícia. Un exemple: «El terme 'closo' és una corrupció de 'clovo' derivat de 'clovis' (en llatí, clovis, gàbia; en grec, klovos». Aquesta sensibilitat és també palesa a la traducció de les normes internacionals de Nomenclatura de Química Inorgànica editada en català per l'Institut d'Estudis Catalans l'any 1997 en versió catalana feta pel Prof. Sales i el Prof. Enric Casassas i Simó, recentment desaparagut i de qui s'ha editat pòstumament la poesia. Vull dir que aquestes persones ens posen de manifest que la gent que es dedica a la ciència és gent culta i amb sensibilitat. Això vol dir que si un fa l'esforç d'entendre I informar-se pot obrir els ulls a una nova manera de veure el món marevellosa.

La Química neix ja en la visió de Lavoisier (Monsieur i Madame, la dona treballà de valent amb ell sense aparèixer mai signant els treballs) com la ciència que explicarà la matèria i la vida. Els seus deixebles directes Fourcroy i Vauquelin isolaren a principis del segle XIX el mateix compost (àcid oxàlic) de fonts animals i vegetals, desmitificant la necessitat d'un alè vital per explicar la vida. La síntesi de Whöler de la urea, un producte natural, certificà la visió. L'obsessió de Pasteur (químic de formació) per indicar que no hi ha generació espontània de la vida beu d'aquest corrent( Lavoisier-Thénard-Dumas -Pasteur és la cadena de mestre-deixeble). El naixement de la toxicologia moderna per part dels treballs de Mateu Orfila (Maó 1787-Paris 1853) beu de la mateixa font, Orfila era deixeble de Fourcroy i Vauquelin, per tant nét científic de Lavoisier, i catedràtic de Química de la Sorbonne en competència amb Dumas, catedràtic de Química Orgànica a la mateixa universitat i mestre de Pasteur. Tot va molt lligat, hi ha per tant una cultura de la Química tan intensa com la literatura i l'art. La Química és un monument de bellesa i símbols extraordinari.

Si ens aturam a pensar el que som nosaltres, la civilització occidental posterior al Renaixement, i quins trets ens distingeixen de civilitzacions anteriors como la xinesa o la grecollatina ens adonam que moltes coses tenen les arrels en l'antigor. Així l'enginyeria civil és ja una aportació espectacular del món romà, com ho són moltes disciplines del dret i les arts de la pintura. Si pensam en matemàtques, l'àlgebra per exemple és una aportació del món àrab. La medicina ens porta al món grec o hel·lènic. L'astronomia neix ja a Babilònia, la física al món grec, la filosofia als presocràtics. La música oriental era ja extraordinària... Què hem fet nosaltres que no sigui afegir baules al coneixement rebut? La contesta, i no és meva la idea però no record el nom del filòsfof, és senzilla: de bell nou, a partir del no res hem creat la música simfònica i la química com a llenguatge.

A voltes, com en el cas del compositor Borodin, les dues coses (música i química) són presents en la formació de la mateixa persona.

Crec que li hem de donar dignitat a la química. La societat tendeix a considerar la química positiva amb altres noms, així li diu o la relaciona amb la farmàcia, o amb l'enginyeria del medi ambient o amb l'enologia o el que sigui. Sempre que la química fa aportacions preuades no se li reconeix, i això és injust. Quan un va a una Farmàcia a comprar L-dopa (levodopamina) per al tractament del Parkison ignora la feina d'anys d'investigació per poder produir aquesta molècula, ignora que fins i tot s'han refinat els processos d'obtenció de la molècula per catàlisi asimètrica amb complexos organometàl·lics amb el fi de produir la mínima quatitat de residus (això va valer el Premi Nobel de Química de l'any passat per exemple).

Crec que la societat ignora fins a quin punt els científics sols volen imitat la natura, contemplar-la, identificar-se amb ella com farien els antics alquimistes, ignora com són de bells els símbols de la química, i ignora que quan una persona respira ho fa gràcies a una reacció química.