Mestre Benet Andreu ha finalment tingut el seu bicentenari. Magnífica commemoració que havem viscut el cap de setmana! El Conservatori de Música que dirigeix el benvolgut Antoni Pons Morlà li ha dedicat la inauguració del curs acadèmic. I per açò ha transformat -jo diria que ha transmutat- la nau de la parròquia de Santa Maria en una aula magna, plena de saviesa doctoral, plena d'arpegis i de cadències, amb l'aleteig generalment sublim que fa l'abecedari de l'art musical quan és desgranat per la boca dels instruments. Al temple, s'hi ha dictat la lliçó magistral, a càrrec del crític -ponderat i erudit, que és dir molt dels crítics!- Roger Alier. També s'ha procedit al lliurament de la Medalla d'Honor del Conservatori al guitarrista David Russell, natural de les contrades angleses com fa judicar el seu llinatge, però Fill Adoptiu proclamat enguany mateix des Migjorn Gran, on va transcórrer sa infantesa -òbviament feliç i bucòlica. Després, com a tercera fita, s'hi ha escoltat un deliciós concert interpretat per membres de l'orquestra del conservatori vinguts de Palma, alguns elements de la Simfònica de les Balears i, a més a més, la incorporació, talment com a petits diamants, de professorat del conservatori de Menorca. En els preparatius també s'hi ha notat la mà culta, menorquiníssima, de Josep Manguán, el rector de la parròquia.

Com que el meu amic Antoni Pons, de natural, projecta un tarannà enèrgic -és, diria, un home de reaccions molt simfòniques-, no n'ha tingut prou amb les celebracions anteriors. I així, l'endemà diumenge, o sigui ahir mateix, va canviar-se la corbata de director del Conservatori Professional de Menorca i es va posar elegant, mudadíssim, amb el corbatí negre i les solapes enxarolades de director musical del Cor Illa de Menorca. Instrumentistes i veus, durant dues hores que fugiren com un parpelleig, van interpretar eMiserere (1878), potser l'obra cabdal de les composicions sacres de mestre Andreu, i, després, la cloenda del segon acte de l'òpera La Fidanzata corsa (1846), que és, a l'altre cantó de la seva producció musical, la peça lírica profana principal de l'autor.

M'havia confessat alacaigut Antoni Pons fa dos mesos que, en començar l'any, i conscients de la necessitat de commemorar l'efemèride bicentenària, havien sondejat l'adhesió -és clar, activa i capdavantera- de l'Ajuntament de Maó. No debades mestre Andreu n'era fill natal, de la ciutat. Per a més motiu, és també Fill Il·lustre amb tots els pronunciaments oficials. Desconec què va passar ben bé. El cas, però, és que Antoni Pons i la gent del conservatori no sembla que, d'aquella entrevista municipal, se'n portassin massa entusiasme per veure's prou secundats. Malgrat la fredor palpable d'aquell dia, la gent de la docència musical de Menorca decidiren de no arraulir-se. D'una forma o altra estaven entossudits a treure al carrer el record de l'aniversari. El deure moral hi era indefectible. Tanmateix, ara, el fet exacte i plausible és que divendres, actuant-hi de pòrtic d'honor als actes musicals de dissabte i diumenge, el saló de plens de Maó acollí, lluminós i estibat de públic, la presentació de l'edició facsímil deMiserere. Tot un esdeveniment important!

Els menorquins, idò, tancam l'any 2003 perfectament conformats: diria que gairebé consolats, en veure la diligència institucional de les nostres corporacions a l'hora de commemorar dues efemèrides d'enorme transcendència que s'han escaigut enguany. Haver-les sortejades, o pitjor encara, haver-les esllanguides amb repatània desgana, hauria estat una incúria decebedora. Estic parlant dels aniversaris de Borja Moll i, ara, el de mestre Benet Andreu. No em resistesc a dir que el 2003, des del punt de vista de les grans commemoracions, quedarà marcat per dues figures excelses. Dues exactes tarotes egrègies. La cultura menorquina del segle XIX donà la tarota dodecafònica de Benet Andreu, i el segle XX, la tarota filològica de Borja Moll. Al cap i a la fi, totes les grans obres humanes són sempre fruit d'un mateix requisit: els nassos. O sigui, la tarota.