D'Austràlia, i mira que és un continent, ens n'arriben, sobretot, documentals sobre diversos aspectes d'una natura on hi ha de tot -és tan gran... De vegades, aquests documentals ens parlen, també, del genocidi de la població que ja estava assentada a l'illa abans que tota mena de facinerosos hi fossin enviats a colonitzar-la en nom de la corona britànica. Es tracta d'un dels genocidis amb menys atenuants de tots quants hem comès, en nom de Déu i dels homes, les tribus integrants del que entenem per civilització occidental. També sabem que Austràlia sempre envia soldats allà on els EUA tenen problemes, sigui on sigui i siguin quins siguin els contenciosos que s'han de resoldre a canonades. Molt adesiara arriba una fornada de cine australià, però ràpidament es dilueix en l'oblit. Tenen el teatre de l'Òpera de Sidney, projectat per un paisà nostre, i algunes coses més -com un Nobel de literatura i unes sèries de televisió que es compten entre les més dolentes del món. Varen organitzar una olimpíada. Hi ha cangurs. Està lluny. Hi va néixer Robert Hughes, que viu a Nova York. Bé, vull dir que no és un país que ocupi espais privilegiats en les seccions d'internacional dels diaris de per aquí. Però ara el seu govern vol posar en pràctica una estratègia que no sé si té antecedents en la història. Com que a algunes de les seves illes hi ha arribat, en demanda d'asil polític i d'uns mínims per a la supervivència, alguns grups humans en vaixells més o menys a la deriva, el govern australià ha decidit desprendre's d'unes 4.000 illes -aquelles el control de les quals seria més costós. Convertir 4.000 illes en terra de ningú, a principis del segle XXI, no és una qüestió trivial. No se cedeix -i més a ningú en concret- la sobirania d'un territori només perquè aquest territori ara ens du problemes. Enfront d'aquesta deixadesa abdicatòria, l'exemplar i heroica escaramussa hispano-marroquina per l'illot de Perejil, on no hi ha ni juevert, se'ns presenta com un exemple de responsabilitat i sentit d'Estat -què et pensaves? Si darrere tot això no hi bategassin uns drames humans de magnituds espantoses, la política territorial dels australians podria proveir la humanitat de rialles per uns quants decennis. Però sempre ens passa igual: cada vegada que es dóna una situació grotesca fins a la hilaritat, darrere hi ha una història truculenta de fam, misèria i desemparament. L'estratègia australiana per rentar-se les mans i no assumir ni un polsim de responsabilitat ens parla d'un món molt més llunya d'així com habitualment el percebem. És clar, n'hi ha alguns, per aquí, que lamenten que Mallorca no sigui australiana, però es tracta dels quatre de sempre, pertorbats i insignificants. Per acabar: la decisió no serà ferma si no la refrenda el senat australià, joiell, diuen les cròniques, del sentit comú que encara queda a l'illa. En fi...