El temps que corre és el nom d'una secció fixa que Joan F. Mira té al setmanari El Temps, aquest fenomen de la premsa periòdica dels Països Catalans que ja va pel número 1.011. Doncs, me'n confés lector fidel, que solc obrir la revista per la darrera pàgina, allà on localitz l'article d'en Mira i el llig àvidament. Aquesta vegada, es demana l'autor quan tindrem al nostre país una dreta honestament conservadora. La pregunta no és debades. La dreta antiga diu que era partidària de l'estalvi davant la incertesa amb què s'albirava el futur i la profunda desconfiança que el temps a venir inspirava a aquells individus. L'esquerra, en canvi, o sigui les esquerres de tot color, en teoria, pugnaven per redistribuir la riquesa: treure amb imposts i altres formes més o manco revolucionàries els doblers dels rics -al cap i a la fi una minoria- i posar a disposició de la majoria una senalla de béns socials (escoles, biblioteques, hospitals..., i tot allò que se'n diu justícia distributiva). Era, si més no, el sentit d'aquell verset de La Internaciona que expressa la voluntat de canviar la base del món per enfonsar l'imperi burgès. Galindaines! El món està capgirat, però no és així com volien els marxistes. No. Ara, la dreta no té res de conservadora (llevat de conservar i incrementar fins a l'enèsima potència la doblerada pròpia), sinó que, en ple exercici del poder polític, malda per gastar a cor que vols, sense aturar-se a considerar-ne l'oportunitat envers el futur. Construcció de caríssimes autopistes, dessalinitzadores d'aigua marina, creació de parcs temàtics, camps de golf i un de polo, compra de terrenys «protegits» al Michael Douglas, compra fins i tot d'un equip ciclista o la renúncia al «dret de tempteig i retracte» en profit de l'interès privat; per no referir-nos també als malversaments mediambientals que no cessen, a la destrucció del patrimoni cultural tangible i intangible d'una manera irreparable. No, Joan Francesc; ni al teu País Valencià ni a les nostres Illes, la dreta que ens governa des de fa anys i anys (més a les Illes que no al Regne de València, malgrat els quatre anys de Pacte de Progrés, que van passar com un buf i ja tornam a ser a la «normalitat democràtica») no és una dreta comme il faut, una dreta amb pedigrí aristocratitzant, sinó que més tost és una barrumbaina famolenca de doblers i de negoci fàcil. En vols de ciment i d'asfalt! Tot, açò sí, sostenible, com les penques de sa Madona o els dallons d'en Timba, sia dit grollerament.

Al meu poble del ponent menorquí el PP al govern municipal amb el vot del regidor fàl·lic han recuperat el discurs que entabana molta de gent perquè parla de vèncer la frustració històrica d'una antiga capital que no té ni port, mentre a 45 quilòmetres hi ha aquella entrada de mar tan bèstia i magnífica que ha merescut històricament elogis desmesurats, com el que s'atribueix a un almirall: -Julio, Agosto y el puerto de Mahón, los mejores puertos del Mediterráneo son». Intolerable! Ciutadella, la Ciutadella somiada pel PP, ha de tenir un port com Déu mana, costi el que costi, foradant els encontorns de Cala'n Busquets, mossegant un milió de metres quadrats de territori, el que sigui. Que ja és sabut que no es pot viure instal·lats en frustració perenne. Per a progressistes, ells, els del PP: el progrés dels pobles es deu constatar en els moviments financers, en la despesa en ciment i en energia. Res de cultura i de seny en pensar un futur solidaris amb les generacions que vindran (som una baula en la cadena de la història, o no? I el poble amb els seus vots sembla donar-los la raó. Vet aquí la magnitud de la tragèdia i el perquè de tot plegat, empenyorant els títols de dos llibres de Quim Monzó. Que a la llarga aquests desenvolupaments gegantescs són insostenibles, pot ser; però quan mai la nostra gent de dretes s'ha preocupat pel futur? Tenir futur és guanyar doblers i els qui vindran darrere que tanquin sa barrera...

I si miram a l'esquerra? Fem-ho: el plany elegíac serà pitjor que el del poeta R. Caro «A las ruinas de Itálica»: Estos, Fabio, 'ay dolor!, que ves ahora/ campos de soledad, mustio collado,/ fueron un tiempo... Què és que van esser just fa un parell o tres de mesos? Pacte de Progrés, ombres tal volta, o bé il·lusions, i pols que el vent s'emporta, vanitat de vanitats? Deixem, però, els barroquismes crepusculars a la manera castellana i pensem en l'esquerra lúdica (no és un error per «lúcida»), també lúcida, que es troba en l'inici de l'inici d'una nova fase, d'un nou cicle d'aquesta lluita secular per fer que disminuesquin les desigualtats entre les persones i els pobles, i per aconseguir que aquests puguin ser subjectes sobirans. És a dir, perquè puguin desenvolupar les seues vides en condicions objectives de llibertat, pau, benestar i realització individual i col·lectiva. Per això, en aquesta hora de la història, cal saber encertar en el disseny deprograma, en les finalitats del nou cicle, en els mitjans per aconseguir aquestes finalitats, i en els subjectes per dur-los a terme. (No sé si creure'm açò que acab d'escriure).