Una vegada presentat el Pla Ibarretxe no res ha canviat, sobre el que hi havia. No s'ha presentat un projecte de llei, sinó l'opinió del govern basc en forma de proposta política. I bé que hi insisteixen, en els termes: «proposta política». No llei, ni norma jurídica. Una opinió política. A l'altra banda, la del govern nacional i el PP, sí que hi ha hagut canvis qualitativament importants. Després del moviment del Rei, convidant Ibarretxe a l'acte festiu de la Constitució, i de la reunió de Santillana del Mar del PSOE, se creava un marc, per implícitament que fos, de certa distensió que podia posar una mica de sentit entre tanta irracionalitat. El PNB, durant aquest aproximadament mes i mig transcorregut des dels dos actes ha mantengut, com sempre ha fet, els marges legals salvats: no ha transgredit la llei. El que ha presentat, com s'ha dit, és una «proposta». La qual, qualque dia, encara no té termini, serà debatuda en el Parlament basc. Per convertir-se en quelcom jurídicament existent hauria, primer, de ser catalogada en el tràmit parlamentari i, llavors, ser aprovada, la qual cosa no és segura. Perquè necessitaria els vots o d'IU o dels nazis. Els primers no són gens segurs. Els segons significarien, aleshores sí, tant com el trencament total perquè són il·legals. Però de moment tot això són hipòtesis de futur. El que hi ha no és res diferent al que hi havia.
Aquests tres símptomes d'implícita distenció (Rei, PSOE i PNB sense rompre res) està clar que han irritat molt el PP. Aleshores, el govern Aznar ha tancat portes. Pitjant l'accelerador pretén com a cert que si el PNB no ha trencat la llei, ho farà. Preventivament actua com si fos en conseqüència. Com que estam en campanya i Zapatero és feble, el PSOE no surt a defensar la democràcia. El govern, amb una interpretació completament desbaratada i democràticament impossible, diu que una simple proposta és, pel fet de ser anunciada, motiu de possible proscripció legal per part del Tribunal Constitucional. Això és exactament igual que el que aplica Bush en la política internacional: l'atac de defensa preventiva a partir de suposicions i llavors força, per mor del seu poder, la «llei» (ONU) que convalidi la il·legalitat convertint-la de fet en legal, la qual cosa és impossible però, com s'ha vist, passa. El que fa Aznar i el PP és el mateix: ataquen allò que podria passar i forcen el Constitucional a prendre una decisió legal sobre el que no existeix, excepte com a opinió d'un govern. S'haurà de veure què hi diu el Constitucional, però el simple fet de la presentació davant de l'Alt Tribunal per part del govern nacional d'un recurs amb la pretensió que automàticament (com si se tractàs d'una llei recorreguda) quedi en suspens una proposta de debat no és un desbarat, és un horror que du al límit la democràcia. El govern s'acull a l'article 162.2 de la Constitució que faculta l'executiu a recórrer «disposicions i resolucions», com si interpretàs com a bona jurídicament i de forma excloent només una de les accepcions que dóna el diccionari (entre nou) a la paraula «resolució» («pla o projecte...»), però obviant que l'article 161.1 diu clarament que el Tribunal és «competent per a conèixer», en la primera de les seves atribucions, els recursos contra «lleis i disposicions normatives». El pla del govern basc no és una llei ni tampoc és una disposició normativa. Ho podria ser en el futur, però ara no ho és. Passi el que passi, el cert és que el govern obliga així el Constitucional a prendre una decisió, en un màxim de dos mesos si és que l'accepta a tràmit, que, a la pràctica, implica al màxim i últim interpretador legal en allò que és un xoc d'opinions polítiques. Molt perillós. Perquè, a més del que significa quant a atac polític preventiu contra el PNB, el que augura, digui el que digui el Constitucional ara, és que el que vol el PP és forçar el PNB a allò que encara no ha fet, i que bé ha procurat no fer, com és trencar la legalitat per així, llavors, poder actuar fins al límit. Si qualque dia el PNB trencàs la llei (com seria aconseguir aprovar, tal com està redactat, el famós pla) aquesta, si no se canvia, s'ha d'aplicar. En democràcia, això no té volta de full. Però forçar la llei per impedir un debat en un parlament, sobre el que sigui, és situar la democràcia contra si mateixa. Els vots ho legitimen tot, excepte això. Davant d'aquesta aberració potser és hora de demanar-se què espera el Rei per actuar.
