Hulk

En Nicolau és un mallorquí tranquil i trempat. D'aquests mallorquins que abans de discutir-se amb algú o donar-li un disgust se mossegaria un ull. L'altre dia me'l vaig trobar quatre minuts després de trepitjar la merda d'un Rotweiller de raça. Nicolau, li vaig dir, te not un to verdós a sa pell bastant preocupant. No havia menjat res estrany ni havia tengut mal de panxa i ja feia dies que s'havia recuperat dels resultats electorals. No va ser fins una estona després, quan ja havíem canviat de tema que digué la frase que ens havia de donar la clau de la seva alteració epidèrmica: «Sí, ara vaig fins a Manacor en cotxe i allà agaf es tren per anar a fer feina a Palma». Tots dos hi caiguérem de cop: els retards del tren, aquesta n'era la causa. En Nicolau a continuació m'explicà l'enfilall de desventures que havia viscut en les dues darreres setmanes. Com havia estat aturat dins el tren durant una hora lluny de qualsevol estació; com alguns havien sortit a l'andana i, de cop, s'havien tancat les portes i havien quedat tancats allà dins sense aire condicionat durant 10 minuts sense poder obrir ni tan sols les finestres. Va fer el trajecte que havia de ser d'una hora en quasi tres. Un altre dia feia mitja hora que estava assegut dins un vagó estacionat a l'andana de Manacor quan, cansat d'esperar, va sortir i va demanar per què no partien. Que tenien retard, li varen contestar. I per què no ho deis per megafonia. Perquè de megafonia no n'hi ha, així de simple. Ni dins ni fora dels vagons. També em va explicar el dia que va arribar corrensos per agafar-lo i en entrar va notar que l'aire condicionat no funcionava. Pobre, va anar degotant suor des de Palma fins a Binissalem, moment en el qual el varen tornar a posar en marxa. Mentres se fonia no sabia massa on posar els genolls que li pegaven a la senyora del davant perquè l'espai que hi ha entre els seients que es donen la cara està calculat per a David el Gnom. Abans de dir-mos adéu, en Nicolau m'explicà que ell continuaria fent servir el tren, que aquells desastres no passaven tan sovint com s'havia entestat a demostrar el diari del govern ni podia durar sempre. Que havia anat cinc anys a caminar per damunt les vies per demanar que el tren arribàs a Llevant i que ara que ho començava a fer no pensava abandonar. I dient això el to verdós de la pell va anar baixant d'intensitat fins quasi desaparèixer. Adéu, Nicolau. Mira qui ve per allà, na Catalina. Uep, com estàs? Verda, que no me veus.