La correcció política ha esdevengut, entre altres coses, un refugi discret per a la manca de coses a dir sobre una o altra qüestió. I, quan no, demana tanta cautela i/o tants de circumloquis, que sovint la peça periodística -o la intervenció d'un polític, també- té molta més clovella que bessó. Una certa explicació, sí, que la trobaríem: en la precipitació dels judicis a què donen lloc articles de premsa, conferències o sigui quin sigui el vehicle emprat per transmetre unes idees. No fa gaire, el senyor Miquel Roca Junyent va fer una magnífica exposició de l'estat de coses de la política espanyola, i en el col·loqui va ser acusat de recolzar els EUA en la guerra contra l'Iraq, cosa que no havia fet. Senzillament, no havia dedicat uns minuts a mitinar contra els nord-americans. Ja sabem que en aquest país no pots mostrar un lleu desacord en una qüestió de matís que afecti la política antiterrorista del govern espanyol sense la prescriptiva condemna del terrorisme, per més reiterada que resulti. Si no ho fas així, seràs sospitós d'alguna cosa indesitjable. No diguis que a Mallorca ara hi ha més negres que fa uns anys, sense un bon introito de condemna al racisme i un elogi encès del mestissatge. Ah, i un negre és una persona «de color», com si nosaltres no en tenguéssim -que ho preguntin a certs pintors. Si la immigració en allau comporta l'agreujament de problemes preexistents, no en facis menció sense abans traçar un escenari social enriquit culturalment, humanament, econòmicament, etc., pels immigrants. Però tal vegada sigui en la cultura, especialment en l'evolució de l'art, on es baten totes les fites de ridícul. Pareixem unes beatotes que suen escrúpols i hipocresia. Ningú es vol exposar a ser acusat, en el futur, d'entorpidor reaccionari del progrés de l'art, com ho foren els salonistes i els acadèmics que obstaculitzaren la irrupció del realisme, de l'impressionisme, dels fauves, del cubisme, de l'abstracció, etc., etc. Per tant, abans d'assenyalar com a beneitura pedant una beneitura pedant, ens hem de purificar de qualsevol pecat mortal o venial de reaccionarisme. Aquests dies, l'espectacle és llastimós. El pavelló espanyol de la Biennal de Venècia, del qual ja deveu tenir notícies, és ocupat per una instal·lació certament obviable -tota vegada que no suscita cap ampliació del discurs sobre la solidaritat d'una oenegé sense massa discurs. Bé, per preguntar-nos el per què de tot plegat, ens creim obligats a presentar credencials irrefutables de ment oberta, d'adhesió incondicional a tot allò que, en el passat, obria el camí del futur. És a dir, tots hauríem comprat quadres al pobre Van Gogh si l'haguéssim conegut personalment. Aquesta certesa ens dóna la vènia per desautoritzar l'autor de la instal·lació i el seu mecenes ministerial. Però, per si un cas, proclamam als quatre vents la nostra puresa de sang progressista, no sigui cosa el primer beneit que ens llegeixi pugui dir, sí, també el pobre Van Gogh va ser un incomprès. Un incomprès sense subvenció ministerial, en tot cas.