Després de la signatura, Jaume Matas, Maria Antònia Munar i els seus respectius seguicis davallaren fins el restaurant del Parlament a brindar amb cava pels pròxims quatre anys. En un principi hi va haver animada conversa entre gent d'un i l'altre partit però, poc a poc, s'anaren formant redols monocolors. A un d'ells es trobava Munar amb alguns dels seus. La presidenta no veié cares gaire alegres, perquè els digué: «Viviu el present, el moment. No vos preocupeu tant pel futur. Tot es resoldrà quan sigui l'hora. S'ha de gaudir de cada instant». Però les cares no reaccionaren. Aleshores, Munar insistí, riallosa forçada: «Pensau en Antoni Pasqual, en Miquel Àngel Borràs, ambdós han tingut afeccions cardíaques. L'excés de preocupacions no perdona». I és que entre la gent que envoltava la presidenta, encara que no ho diguessin, existia la sensació que acabaven d'obrir una porta que no sabien on els conduïa. L'hegemonia del PP és aclaparadora. I el pacte signat, que suposa a UM gestionar una doblerada, també fa pensar que és l'aferrada de l'ós, i que d'ara a quatre anys el PP estarà en condicions de menjar-se'ls. La Munar d'ahir, ja més distesa que a l'acte formal de signatura, on representà a la perfecció el seu paper, era molt diferent de la de fa vuit anys al restaurant Diplomátic, quan comentà l'acord amb l'esquerra per dur el Pacte de Progrés al Consell. Aleshores es veia decidida, punyent, dura, disposada a trencar amb un estat de coses que li havia fet molt de mal. Ahir semblava cínica, escèptica, de tornada... com si volgués dir, sense atrevir-se: si no vos agrada, al·lots, tancau els ulls.