cielo claro
  • Màx: 32°
  • Mín: 25°
30°

El fètid alè de la bèstia

Perdre les eleccions és un cop dur, però entra en el guió del sistema. Provoca ràbia, desencís, sorpresa, fins i tot canvis en les configuracions dels partits, trasbalsos personals, remodelacions professionals i moltes inconveniències que convé prendre amb resignació, en el cas que amb l'elegància no n'hi hagi prou. Pot haver fallat el missatge, la forma d'explicar-lo, les persones o els mitjans, però la confiança a resoldre els errors detectats a partir d'una sana autocrítica, o obviats mitjançant la inabastable estupidesa humana, fa que les formacions es recomponguin a sacsejades -o amb amnèsies- i recomenci el camí fins a la pròxima contesa electoral. Així passava abans, quan encara crèiem en la preponderància del poder emanat de les urnes. Però el succeït aquests darrers dies fa pensar que, després de la caiguda demur de Berlín, no hi ha més límits acapita que la tradició i la cultura democràtiques. Em sap greu si dir això és ser antipatriota: la nostra tradició democràtica mostra els peus de la història i guaitar en la cultura fa vertigen als afectats pel buit. Arribats en aquest punt, el menys important és la ràbia d'haver perdut les eleccions de manera estúpida o el dol per qui les ha guanyades en un excés de vivor; el problema és la seguretat que serà quasi impossible, per a qualsevol govern de qualsevol color, aplicar polítiques que pretenguin racionalitzar els beneficis d'uns pocs en bé de la comunitat. Semblam condemnats a tenir els governs controlats pels de sempre amb indiferència per la voluntat de les urnes.No són els vergonyosos casos d'arengues enmig dels rebedors dels hotels en contra dePacte de Progrés, de reduccions de paneres de Nada culpabilitzant-ne l'ecotaxa o d'amenaces de tancar els establiments si tornaven a guanyar aquells que s'atreviren, incorreguts i acollonats, a fer faltes en el dictat dels poderosos. No, això és el més barroer i públic. Però la submissió depoder judicia a l'executiu i d'aquest a l'econòmic ja no és una quimera orwelliana, sinó l'esglaó necessari per arribar-hi. Calvià representa aquesta conjunció d'interessos a la perfecció i no me'n faceu xerrar, que no vull ser la demostració empírica de com funciona. Només un detall: dimitida la senyora Nájera el mateix dia de les eleccions i reconeguda la doctrina munarista de «qui té la clau lidera el govern», el senyor Cañellas haurà d'explicar als seus votants, per obligació contractual, i a la ciutadania, per higiene, per què no ha volgut ser ebatle que havia aconseguit. Que de «tamayos» n'hi ha de moltes castes i la dels comprats no és la més abundant: acollonats, amenaçats, advertits, recomanats... integren una llista interminable que la fiscalia no configurarà mai. A Madrid, a Calvià, arreu se sent el fètid alè de la bèstia de la cobdícia sense límits i ja sabem que els polítics no podran ser els nous santjordis. Que si en surt qualcun, tot d'una e«fitxen» per jugar a la Champions.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.