algo de nubes
  • Màx: 30°
  • Mín: 24°
29°

Ali Lmrabet i algunes nàusees

Les darreres notícies sobre Ali Lmrabet, tot suposant que avui divendres sigui viu, empitjoren qualsevol previsió. Embussats per l'allau de silencis que ens ha caigut a sobre, la seva història pateix la ignomínia dels muts i la distracció dels que encara parlen del Marroc com un país en el camí de les llibertats. Lmrabet, periodista marroquí, director dels setmanaris satírics Demain Magazine (en francès) i Doumane (en àrab), va decidir fa alguns mesos publicar una caricatura i alguns articles suposadament crítics contra el rei Mohamed VI: entre aquestes informacions, una reproducció parcial d'una entrevista publicada a l'Avui amb l'expresoner polític Abdal·lah Zaâzaâ, crític amb la dictadura reial que pateix el seu país, i una reproducció del pressupost públic que consumeix aquella monarquia, informació teòricament a l'abast de qualsevol. La millor mesura de l'estat real -i reial- de les llibertats d'expressió i de premsa, entre d'altres, al Marroc, és que Lmrabet va ser comdemnat en primera instància a quatre anys de presó -que ja ha començat a purgar-, i a una multa d'uns 2.000 euros, i que els setmanaris han estat tancats. A hores d'ara, Lmrabet du gairebé quaranta dies de vaga de fam, ha estat traslladat a un hospital per a reclusos i patit, en el judici d'apel·lació d'aquesta setmana, manipulació de les proves i una aplicació abusiva del codi penal. Des de tota Europa i també des del seu país s'han alçat veus defensant-lo, exigint-ne la llibertat immediata i denunciant la situació dels drets humans al Marroc, però fins avui no hi ha senyals que aquest abús cessi. Hi ha una tendència, mecànica i còmode, a examinar un cas com aquest des del punt de vista del fonamentalisme islàmic, de les tradicions llargament establertes durant els segles en què aquesta malaltia mental i política ja actuava, sense aquest nom, i a afegir-hi, a l'explicació, algunes miques de comentari sobre la discriminació dels intel·lectuals, la necessitat d'estabilitzar els països que encara ofereixen alguna perspectiva de normalització democràtica i alguns etcèteres. L'explicació se sol tancar amb una referència als atemptats de l'onze de setembre, i als de fa un parell de setmanes a Casablanca, confiant que aquest discurs taparà el crim que pateix gent com Lmrabet. Les informacions més suaus duen ràpidament a la conclusió que la situació de les llibertats al Marroc és tan dolenta com sembla, i que només el silenci pot amagar-ho: les detencions incomunicades, les sospites de tortura i les penes de mort formen part del paisatge legal del país, i la tradicional discriminació de la dona, i d'altres sectors de la població marroquina, apareixen sense gratar ni un mil·límetre. Encara no s'hi han resolt les desaparicions de centenars de persones, molts saharians, denunciades els anys seixanta, i no es tenen notícies de la petició adreçada al rei Mohamed VI perquè demani perdó pels abusos i crims d'estat comesos durant els trenta-vuit anys de govern de son pare. «Ningú al nostre país pot oblidar que el règim de Hassan II fou construït sobre la repressió i la negació dels drets humans més bàsics al llarg de trenta-vuit anys», ha dit Abderrahim Berrada, misser marroquí, confessant implícitament que ja ningú no s'empassa aquella cançó que l'actual monarca duria el país a la democràcia o a alguna zona més propera que l'heretada de son pare. La conclusió d'aquesta història, i dels milers d'històries iguals, és força simple: potser tinguin a veure amb allò del perill del fonamentalisme i les herbes amb què solen amanir-se aquestes explicacions, però tenen molta més relació amb coses tan senzilles com l'ús i l'abús il·legítims del poder: l'aparell judicial i el sistema penitenciari, a més dels mitjans de comunicació oficials, els únics permesos, al servei del tirà de torn, sense cap mínim discurs de dissimulació davant els països occidentals. La corrupció ho explica tot, i aquest discurs sobre la seguretat i el fonamentalisme és tan innecessari i superflu com la mesquita que el rei del Marroc ha aixecat a Casablanca. Tanmateix, al rei del Marroc, tothom li riu les facècies, tant els de casa seva com els dirigents europeus. Que ens estalviïn els discursos, doncs, com les embarassades preguen estalviar-se les basques, per exemple.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.