Immersos com estam en dies d'intercanvis de mercaderies -o més aviat de cromos perquè qui surt beneficiat no és qui en té més quantitat sinó precisament qui té els decisius- una s'adona de la infinita capacitat de recuperació de l'ésser humà. Amb raó en alguns països asiàtics es llança la maledicció de: «que pateixis tantes desgràcies com siguis capaç d'aguantar», el que significa que sempre ens acabam conformant. Després hi ha qui va encara un poc més enllà i planteja que depèn del tipus de desgràcia. No cal ésser molt maquiavèl·lic per saber que «l'home oblida abans la mort d'un pare que la pèrdua de tota la seva fortuna». Supòs que en aquest moment es troben els nostres polítics, tan recuperats del resultat electoral, que han passat de llepar-se les ferides a les ofertes de la temporada d'estiu. Mentre que per l'esquerra es plantegen dues opcions: el poder i a la vegada desgast o la sempre constructiva oposició, la dreta, tan amnèsica ella, només té un camí. Sembla que la margalida està en les mans d'una princesa oberta a tothom i disposada a deixar-se estimar com feien les dones d'abans: reservant-se per al matrimoni. Que ningú es posi les mans al cap perquè la societat política la feim entre tots, de fet és el reflex de la societat civil. Una societat que és capaç de fer qualsevol embull per prosperar professionalment i socialment o, sense anar més enfora, perquè el seu fill pugui entrar a l'escola concertada de torn no és precisament l'encarregada de jutjar certes aptituds. Ara el que val és fins on arribes i no el que fas per aconseguir-ho, lliçons d'això ens pot donar Aznar mostrant els beneficis d'una guerra il·legal i immoral amb total impunitat. Aquí, a la terra dels cacics, els mateixos arguments amb què es criticava un pacte qualificat d'immoral per donar la presidència al partit menys votat s'utilitzen ara per justificar una unió similar. Està vist que amb les mentides tot és començar.