Els països que s'ho paga

Aquest deu ser un lloc ben estrany. El president fa part d'un triumvirat guerrer, surt a totes les fotografies i signa tots els documents bèl·lics, però no posa sobre la taula ni un soldat, cosa que sí fan australians i polonesos sense necessitat de participar de les bel·licoses visualitzacions. De totes les poblacions del món, la nostra és la que majors manifestacions reuneix -i més vegades-, la que té el percentatge major de contraris als designis del seu govern i en la que no li apareix per enlloc cap vestigi guerrer, cap espurna d'estímul a la heroïcitat de les seves tropes. De tots els parlaments compromesos en la invasió de l'Iraq, l'espanyol va ser l'únic on hi hagué unanimitats: tota la dreta a favor, i la resta, des del centre a l'esquerra, del regionalisme al nacionalisme, en contra. De«trio calavera» de les Açores, l'únic a qui no bastaren secrets i foscos informes d'organismes d'intel·ligència i s'inventà una empírica demostració de perill basada en un grapat de magribins aglapits amb la bugada bruta i els detergents de Tot a 100, va ser el president Aznar. Idò ara, quan els parlaments dels països amb els quals «s'ho pagava ser-hi» -en paraules del senyor del mostatxo- demanen explicacions sobre mentides i mitges veritats, qüestionen informes que mai no existiren i no semblen disposats a considerar que la finalitat justifica l'engany, el dipositari de la voluntat dels espanyols resta mut, cec i sord. Serà que la recerca de la veritat és un acte antipatriòtic i mal vist, i ara, després deplebiscit del passat 25 de maig, se suposa que el poble ha parlat i està d'acord amb el seu líder, encara que s'equivoqui, menteixi i engani. De qualsevol manera, exemples que la veritat és antipatriòtica i perillosa per la credibilitat de qui la cerqui, en tenim a balquena: des de les veus encaparrotades a deixar els morts de la Guerra Civi enterrats sense voler saber qui són, qui i per què els mataren fins a recents casos com Gescartera o el més domèstic Mapau, qui fa messions per la veritat és un ressentit i un perill social. És una llàstima que, en la dèria per espigolar mentides, no vulguem estar amb els països que s'ho paga...El senyor Rodríguez, amb la seva vena grouchiana ha demostrat que ell mai votaria un personatge que se l'hi assemblàs i per això pensa que qui és capaç de fer-ho ha de ser colló sense remei. Jo, que no m'atreviria a generalitzar tant o, almanco, salvaria de la desqualificació tots aquells votants populars que no s'adonaren de la inclusió en la llista de tan sinistre personatge, li he demanat que no insulti la intel·ligència de la població amb demagògiques afirmacions -com la d'ahir en aquest diari- sobre que el territori que consumeix una autopista no val la vida d'un accidentat. Que ens parli de milions per quilòmetre i altres coses que domina a la perfecció, però els morts són de tots i no els maten els revolts, sinó la cobdícia i, sobretot, la por a posar-li fre.