El president brasiler Lula va demanar, dies enrere, la creació d'un fons mundial contra la fam. Aquest home ens fa viure amb el cor estret. És un home de bones intencions i d'idees moderades en un món dominat per Bush i mogut per interessos que es conquisten per mitjans radicals. Ens recorda massa el president Salvador Allende, que, al seu pas per la història, deixà una estela de nostàlgia, de frustració, de dolor i d'esperança -més lírica que altra cosa, si va dir ver. Això, per exemple: fer alguna cosa per evitar que en el món hi hagi persones que passen fam, quan una part d'aquest planeta viu en una opulència obscena: el missatge és tan nítid, tan intel·ligible, que forçosament ha d'arribar a moltes orelles com una proclama revolucionària, oprimits de tot el món, uniu-vos, un fantasma recorre Europa, l'univers sencer, etc. I, pobre home, ell només demana que cada persona disposi de la ració de calories imprescindible per mantenir el cos en condicions d'anar a cercar feina. Al seu continent, a una part d'Àsia, a quasi tot l'Àfrica, fins en alguns punts d'Oceania, aquesta demanda essencial posa en estat d'alerta màxima els amos de la terra, els senyors de la guerra, les multinacionals, els cacics regionals. Perquè, què passaria si tothom hagués de menjar l'indispensable? Home, passaria que l'indispensable s'hauria de restar dels beneficis d'algú. I no es menten en va els beneficis dels rics. Els beneficis dels rics poden minvar pels seus propis errors, per causes vagament localitzables en les nebuloses de la conjuntura, perquè una part s'hagi de destinar a ampliar el poder o la glòria: però no perquè algú vulgui menjar. Hi ha un punt de raó, és cert, en la filosofia del poder: als afamegats se'ls ocorre de deixar de ser-ho en els moments més inoportuns. Per ventura és això. Ara és un moment inoportú? Segurament. Lula, com Allende, no deu tenir el sentit de l'oportunitat: en un món canviant i en crisi, amb problemes de seguretat en els països més rics, amenaçats pel terrorisme internacional, i en els països de l'Eix del Mal (en majúscules, perquè ja és una denominació geopolítica), amenaçats per les guerres de Bush/Blair (amb Aznar de comparsa), és indelicadament inoportú al·ludir a la fam en el món i, molt més, proposar de posar-hi una mica de remei, una grapada de ciurons o de blat de les Índies per dia i persona. Fa passar pena, aquest home, perquè sense Kissinger, per dir un nom, per ventura no haurien assassinat Allende. I Kissinger és viu, és premi Nobel de la Pau i quan és interrogat declara que, si s'estravenia, tornaria a fer el mateix. Fa passar pena.