cielo claro
  • Màx: 33°
  • Mín: 25°
31°

Quadern de viatge

Dimarts, 27.- Hi ha setmanes agres que són, francament, males d'empassar. Quan era nin, no sé si per guarir una malaltia, mitigar una insuficiència, o per ambdues coses alhora, ma mare me donava dues cullerades d'oli de fetge de bacallà, un beuratge espès i obscur que me provocava nàusees. Això no obstant, i malgrat la meva no gens dissimulada repugnància, ma mare era implacable en la seqüència de les dosis, tractament que combinava amb bullidures de cascall, segons recepta i fórmula magistral d'una curandera, anomenada Cília, que tenia el do del diagnòstic de les dolences de ventre. Era, me deia, un mal glop necessari que calia prendre amb resignació. Tapa't el nas i no l'ensumis, afegia, així al manco t'estalviaràs la pudor. Us podria mentir i dir-vos que aquella experiència convalescent m'enfortí el cos i l'esperit per afrontar l'adversitat i beure'm de grat les pocions d'agrura que la vida ens fa engolir. Res més lluny de la veritat. Les purgues sempre són de mal prendre i quasi mai ningú no les beu de forma voluntària. Si de cas hem après, per tal d'emprenyar l'adversari, a fer bona cara i dir que fruïm les ambrosies, mentre el mal bocí fa el seu viatge vers les zones sensibles de l'interior. Aquesta setmana, doncs, per diversos i encara indefinits motius, se m'ha fet una bola d'esdeveniments i dies dins la boca que no me puc enviar. La mastego desganat i vaig passant la mossegada d'una galta a l'altra per ensalivar-la i tragar. No només m'han afectat els resultats de les eleccions, car fa massa temps que sé que la democràcia no fa infal·libles, ni tan sols més intel·ligents o més assenyats, ni els votants, ni els votats. Ni tampoc no n'és la causa la meva incapacitat per analitzar racionalment el desenllaç d'un simulacre democràtic: ni els mateixos personatges, tant els qui han guanyat, com els qui no han perdut, encara ara no s'expliquen el que ha passat. Potser s'atribueixen el mèrit de l'èxit o, més rarament, la culpa de fracàs, però cap d'ells no sabria raonar les causes reals del seu triomf o de la seva fallida.

Pendent de consideracions i reflexions més profundes, crec que intueixo algunes de les causes de l'origen del meu desassossec: la percepció, sovint la convicció, que aquesta societat recula pel que fa a la capacitat d'analitzar, pensar o discernir i, en conseqüència, d'usar la seva llibertat per elegir i abastar el benestar, també econòmic, però no a costa de malvendre el futur, propi i aliè. Que malgrat els mitjans, o per mor dels mitjans, es construeix una societat cada cop més ignorant, fins al punt que ignora la seva pròpia ignorància, àdhuc se n'ufana. Que l'individu desapareix en una col·lectivitat gregària que avança, o retrocedeix, mitjançant manipulacions i consignes. Que en algunes qüestions fonamentals, inicialment no subjectes a ideologies polítiques concretes, com són ara la identitat, la llengua, la dignitat o la voluntat d'administrar, àdhuc de governar el nostre propi destí, ens allunyam dels nostres interessos naturals i legítims, i ens abandonam a les usures d'aquells qui no volen renunciar al guany de l'usdefruit o de l'especulació. Que tothom accepta la rapinya com un mal connatural de l'administració i s'exerceix amb absoluta impunitat per gent privada de conviccions ètiques o ideològiques. En fi, que la nostra condició servil no minva, ni ens avergonyeix, ans acreix la nostra condició de macips.

Dijous, 29.- Aquest viatger ha tengut accés a una informació confidencial procedent d'un laboratori d'anàlisis clíniques. Després de diverses observacions i proves sobre persones vives, estam en condicions d'assegurar que els efectes dels cops de porra, garrot o bala de goma sobre la carn dels dissidents, provocadors i manifestants per la pau, són iguals i produeixen, exactament, les mateixes contusions i els blaus a la pell són del mateix to, tant si són infligits per policies nacionals, autonòmics o estrangers. Fins no fa gaire hom sospitava que els governs volien cossos de repressió propis per apaivagar o alleugerir el dolor de les víctimes que, en defensa de l'ordre establert pel poder, calia garrotejar. El raonament era lògic: no cal que vénguin de fora per atupar els nostres conciutadans, que si ens hi esmerçam nosaltres ho podem fer igual de bé i, a més, els podrem explicar en la mateixa llengua per què els pegam. El cert és que dos policies anònims de cossos diferents etzibaren una patacada sobre el costellam d'un involuntari. Doncs cap especialista no n'ha pogut distingir la procedència.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.