Un altre jardí d'altri

L'amic P.E., que es dedica a coses de música i de matemàtica es sorprengué, un dia a una casa de venda de pianos, damunt cada piano hi havia un cartellet: «No tocar». Certament, un contrasentit, sord. Per a cartells, el qui posà, a una llibreria de vell, el propietari, prop de Santa Eulàlia de Palma: «Tancat. Per cansament».

Llegesc a un article de V.P.: «Segons pareix, dels nombrosos paràsits que desplaça el rinoceront, un s'alimenta únicament de les seves llàgrimes». Un corol·lari més de la dita que «tot el que no mata engreixa». I ja que va de sucs i secrecions, he trobat sempre lògicament molt correcta, només lògicament, la sentència, atribuïda a sant Agustí, quan postula com un desbarat que es pugui suposar que hi hagi res de bo en la pràctica del sexe, una cosa que tant a l'home com a la dona es localitza, diu ell, «inter urinam et faeces», entre l'orina i la femta. Ai! La filosofia virtual dels sants varons, de segons quins... El bot a un cita de Jacques Derrida, que ara els diré, després de passar pels baixos de les personetes humanes, és quasi com allò que li va passar al bisbe amb el seu company d'infància, que no l'havia reconegut, vestit de pontifical. S'hi acosta el bisbe, el company li besa l'anell i li diu «a sus pies santísimo sacramento». El bisbe li diu «Toni, que no em coneixes? som en Biel de ca na Melondra». En Toni exclama «Vatuadell! Biel, no t'havia conegut». El bisbe, en el seu lloc, després de la mitja flastomia del vatuadell, replica, en castellà: «Hijo mío: ni tan alto, ni tan bajo». Diu Jacques Derrida a El perdó de l'imperdonable (ja començam!): «És necessari operar amb desplaçaments ínfims, però radicals, cap a llocs inaccesibles a la reapropiació». Pareix una d'aquelles cites que, per fotre's de tots aquests francesos pretensiosos, va fabricar i inventar Alain Sokal i va fer creure a tot Déu que eren filosofades atribolants. «Si m'entenen bé, he de dir que el meu itinerari ha estat sempre orientat a l'estratègia sense finalitat», podria ser de Sokal, però torna a ser de Derrida. Em passa, amb alguns d'aquests intel·lectuals, quan els sent dir les seves altes bajanades, el mateix que s'explicava als acudits aquells, tan coneguts. Un del Bonjesús, quan diu als seus deixebles: «Avui em veureu, però demà ja no em veureu i després em tornareu a veure...» Sant Pere li replica: «Senyor, si te seguim, és perquè t'expliques tan bé». O aquell altre, del professor de literatura recitant el poema de santa Teresa d'Àvila: «Vivo sin vivir en mí / y tan alta vida espero / que muero porque no muero»; un alumne de la quarta fila aixeca el dit i diu: «Me parece que sé lo que es... puede ser la gallina?» Confonent l'alta erudició amb una endevinalla de taula camilla, els extrems, ja se sap, acaben donant-se la mà. Almanco, un altre de la tropa, Jean Baudrillard opta per la cosa críptica, però divertida: «El criminal perfecte és aquell que reivindica un crim que no ha comès. És el més dificil de desemmascarar».

Jordi, o Jorge, Wagensberg ha publicat recentment «Si la Naturaleza es la respuesta, ¿cuál es la pregunta?» Un manual que faria les delícies de Bioy Casares, 531 píndoles de la mida de: «Tot procedeix d'algun lloc i es dirigeix a un altre, com molt bé il·lustra un plat d'espaguetis amb salsa de tomàtiga». I de l'alta ciència i la impostura intel·lectual cap a la puta mili: «Adiós Palma de Mallorca, / adiós calle Sindicato,/ adiós a mi CIR14,/ adiós cochinos polacos» ho cantaven al quarter CIR 14, passat Son Dureta, els qui acabaven la mili i frissaven de partir cap a la península. Qüestions de percepció, com va dir Joan Francesc Mira, no sé a quin acte nacionalista al País Valencià: «Visca Polònia!» I ja que hi som amb la nació, la pàtria i el país, la cita d'Albert Camus: «Estim massa el meu país per ser nacionalista». Segons l'historiador M. Barceló un «cita-citada» sempre descontextualitzada és una frase, diu Barceló «destinada a salvar amb amor, la perversitat de l''amor profés' que els nacionalistes diuen tenir pel seu país». De totes les maneres, i per col·laborar, Sèneca ja intuïa que «ningú no estima la seva pàtria perquè és gran, sinó perquè és la seva». Tot i que ja sabem l'aforisme llatí: «Ubi bene, ibi patria» (On em sent bé, allà hi tenc la pàtria), o com ara n'Ortega y Gasset, sempre tan pragmàtic, a la seva manera: «Un és del lloc on ha fet el Batxillerat». En les teoritzacions sobre la nació i les pàtries hom arriba a significar les coses més insensates i tautològiques, carregades això sí de simbologia, vegin si no Jorge Luis Borges: «Ser argentino es sentirse argentino». Devia conèixer aquell president del Barça que tenia clar que «Som el que som i representem el que representem...» De la mateixa colla del «Som i serem», cosins del poeta mallorquí del «Siau qui sou». Ara bé com a alumne destacat, conten d'un d'Ariany que, quan aquest poble de Mallorca aconseguí segregar-se i separar-se del municipi de Petra, li demanaren: i ara, que sou independents? La resposta és del calibre de les anteriors citacions: «Ara, serem un poc més nosaltres». «La meva pàtria és la meva llengua» deia Nadal Batle i causava un rebombori provincià. El mateix, lletra per lletra, ha dit en Günther Grass, premi Nobel, fa dos dies i li han fet una mamballetada. Encara és l'hora del reconeixement d'en Nadal, ja que com molt bé ressenya John K. Galbraith: «Honors i recompenses es reserven als respectables, en amb contrast amb els intel·ligents».